Al Telenotícies migdia d’ahir van dur a terme un exercici televisiu fantàstic. Van retrobar-se amb els estudiants que l’any 2007 van treure les millors notes de selectivitat per saber què se n’havia fet. La Berta Cusó, amb un 9,69 de mitjana, i l’Òscar Martínez tornaven set anys més tard al Telenotícies. Ella ara està a pocs dies d’entregar el projecte de final de carrera d’arquitectura i ell ha acabat aeronàutica a Tolosa. Tots dos han fet el que desitjaven, han tret bones notes i el seu pròxim objectiu és marxar a l’estranger per continuar estudiant i per treballar. A l’entrevista hi faltava l’Aïda. El 2007 era una de les afortunades que gràcies a les impecables notes va aconseguir entrar a comunicació audiovisual. Ara té feina al Paraguai i no va poder anar a la cita amb TV3. Llàstima, amb les noves tecnologies i ni que fos amb videoconferència hauria pogut explicar a l’audiència quina mena de feina havia aconseguit, si estava contenta i quines eren les seves pròximes fites professionals.
El breu reportatge de l’informatiu comparava les expectatives d’aquests joves just abans de posar els peus a la universitat amb l’experiència viscuda ara que tancaven aquesta etapa. I tornava a preguntar-los pels plans de futur.
Aquest exercici, que més a l’engròs, amb més ambició i amb més profunditat ja va fer (i continua fent) Francesc Escribano amb la Generació-D dels nascuts al final del franquisme, és interessantíssim. La tele com a arxiu de les esperances de futur i com a testimoni de les voltes que dóna la vida és un mecanisme de control divertidíssim. En acabar la peça del TN el reporter Manel Alías deia que el 2021 tornarien a contactar amb la Berta i l’Òscar per comprovar què els han deparat el destí i el seu esforç. Valdrà la pena. Esperarem. Però mentrestant també estaria bé que cada any, per aquestes dates, recuperéssim els cracs de la selectivitat de fa set anys. Com una rutina periodística més. I mantenir un control de les evolucions d’aquests estudiants: quants han fet el que preveien, quants s’han quedat treballant a Catalunya, quants han marxat a l’estranger o tenen previst fer-ho. I així, que la tele no només serveixi com a exercici comparatiu sinó com a delatora d’una realitat social cada vegada més desoladora. I per alertar-nos si, en algun moment, es produís una inflexió i un canvi en el panorama laboral. Servirà per comprovar si Catalunya, amb la seva tendència a l’orgull pels valors propis, és un país a l’altura dels seus millors estudiants.