Amb el debat electoral per les europees TV3 va inaugurar un nou model que va resultar efectiu i atractiu per a l’espectador: incloure preguntes punyents als candidats participants. La cadena va establir que calien dues presentadores: Ariadna Oltra i Mònica Terribas. En la presentació Oltra va remarcar molt clarament quin era el seu paper: “És un debat on jo assumeixo la responsabilitat de moderar”. Va recalcar el jo i després es va mirar la Terribas. Va semblar que li delimités el territori. Oltra estava nerviosa, vocalitzava exageradament i marcava excessivament les palatals. Cada vegada que deia “blocs” semblava que la paraula caigués a terra. La tasca de moderadora la va executar amb solvència i correcció. Terribas va assumir un paper molt discret. Tant, que sorprenia. El retorn televisiu de l’estrella que marcava el camí informatiu a la nit creava expectativa. Va ser un paper secundari però quan va tocar pilota ho va fer amb contundència i precisió. Preguntes directes, difícils, pensades i de tema molt acotat que obligaven els candidats a mullar-se, demostrar (o no) capacitat d’improvisació i posar a prova els reflexes i el domini argumentatiu. Per fer això cal bagatge periodístic, convicció i prestigi, perquè forma part de la capacitat d’interpretació. Amb Terribas n’hi hauria hagut prou però ja s’entén que s’han de fer equilibris corporatius i els duets de presentadors estan de moda.
Un factor clau van ser els candidats. Va ser un debat àgil i alguns d’ells, per bé o per mal, captaven l’interès poderosament. Es va confirmar la telegènia i les habilitats persuasives d’Urtasun, la manca de convicció de Fisas, l’espontaneïtat discursiva de Terricabras gaudint de l’exercici filosòfic de l’intercanvi d’idees, l’arrogància inquietant de Javi López, la corbata a joc amb el braçalet de gomes d’un Tremosa que treia pit i el hit de la nit: Teresa Giménez Barbat. La candidata d’UPyD representa tot allò amb què un espectador gaudeix veient un polític a la tele: la inseguretat, la incompetència, la manca de recursos i els arguments espifiats. Ja va començar forta volent fer un “petit homenatge” titubejant i inconnex a “un policia, servidor públic, assassinat avui”. Ens va deixar descol·locats perquè la notícia no havia tingut gaire repercussió. Va ser tan inconcreta que el seu “homenatge” va semblar fet d’oïda i amb més populisme que sentiment. Quan Giménez Barbat va dir allò d’“el nacionalisme espanyol no existeix” va obsequiar-nos amb una de les frases de la nit. El plató va tornar als blavosos. Elegant i sobri, va controlar les pampallugues inicials del decorat. I una realització eficaç, que va encertar a l’hora de partir la pantalla per accentuar des del punt de vista d’imatge les picabaralles entre candidats. Globalment va ser un bon debat perquè, més enllà de fer-nos reflexionar, va tenir la capacitat d’entretenir-nos.