Periodista i autor del llibre ‘Castor: La Bombolla Sísmica’El pudent rastre econòmic, polític i social que deixa l’esclafit del projecte Castor serà escrutat, finalment, per la intricada i imprevisible maquinària judicial espanyola. Més d’un any -pròrrogues incloses- ha trigat la Fiscalia de Castelló a fer pública la seva decisió de denunciar els principals actors de l’auca, just després que el govern espanyol hagi autoritzat l’infame pagament a l’empresa de Florentino Pérez de 1.350 milions d’euros -una xifra que l’operació bancària a 30 anys pot quadruplicar- carregant-lo a les factures del gas de la ciutadania.
Desembolicar jurídicament la troca tècnica, econòmica i política a partir de la qual s’ha teixit el projecte, per aclarir responsabilitats lluny dels espuris interessos partidistes, requerirà constància, perícia i també audàcia. Caldrà, en primer lloc, esberlar l’opacitat total i absoluta de l’empresa concessionària i del govern espanyol. I, molt possiblement, serà necessari remenar les pestilents interioritats de les clavegueres polítiques estatals per intentar explicar com una obra d’aquesta magnitud econòmica, també per les seves implicacions ambientals i de seguretat, va seguir una tramitació inexplicable des de l’òptica del procediment administratiu.
D’això n’hauran de respondre els llavors responsables dels ministeris d’Indústria i Medi Ambient, que, lluny d’avaluar de manera rigorosa i continuada l’evolució del projecte i l’actuació dels seus promotors, van optar per l’estratègia de tirar pedres sobre la teulada de l’interès públic general. I vet aquí un dels grans interrogants que planteja la Fiscalia. Malgrat la sobtada pèrdua de memòria dels exministres José Montilla i Miguel Sebastián, algú haurà de respondre per què el govern espanyol va atorgar a ACS una concessió que li garantia, fes el que fes, recuperar la multimilionària inversió. Una decisió presa un any i mig abans que s’aprovés l’impacte ambiental del projecte. Un blindatge perfecte.
La denúncia també assenyala l’Institut Geològic i Miner (IGME), l’organisme que, des del punt de vista tècnic, havia de determinar que el projecte era viable i segur. La dimensió geològica, la més complexa de la trama, no és en absolut menor. L’informe emès l’any 2007 per un dels seus experts -que, per cert, ja havia estat imputat pel desastrós recreixement de la bassa d’Aznalcóllar- va aplanar el camí del Castor assumint acríticament el dogma que l’empresa ha repetit contínuament sense poder-lo demostrar: l’existència de coves sota el subsòl marí per poder emmagatzemar el gas a pressió amb seguretat. Poc va importar que l’IGME -malgrat els advertiments de l’Observatori de l’Ebre- reconegués explícitament que no tenia prou coneixements ni mitjans per preveure què podia passar quan s’injectés el gas. Tampoc la presència de nombroses falles actives a la zona. Ningú va exigir un estudi de risc sísmic entre els 42 permisos sol·licitats.
Escal UGS, una societat creada ad hoc per explotar el projecte i sense experiència, va acabar obrint l’aixeta i movent una falla. Una operació d’injecció que no va tenir en compte les recomanacions de la indústria i va multiplicar sobtadament fins a un 148% el cabal de gas durant 48 hores per provar la viabilitat del projecte. Era el 5 de setembre del 2013, el mateix dia que els sismògrafs registraven a la zona el primer sisme de l’any. La ferum que desprèn el Castor arriba, finalment, als jutjats.