La destrucció de l’Acròpolis de Barcelona
De l’article de Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956) a La Veu de Catalunya (10-XII-1924), polèmic, com ho revela Tate Cabré en la seva tesi doctoral. Dibuix: el pla criticat.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsLlegim que van a enderrocar de seguida, a tota pressa, les cases del centre de la ciutat a fi de fer-hi una gran plaça amb subjecció, naturalment, al projecte que ha fet el senyor Nebot. Fem públic el projecte. És aquella plaça que Mossèn Jacint Verdaguer descrivia en la seva Oda a Barcelona i que va entusiasmar els barcelonins del segle XIX; projecte temible de poeta que no sent l’arquitectura, per aquella contraposició fatal entre les formes visibles i les lletres. És la gran plaça que als voltants dels monuments han obert totes les capitals de departament de França, seguint modes del temps de Napoleó III, com els carrers i places amples que han profanat Florència i han destruït una part de Roma. Meditem el que va a passar: desapareixeran aquelles delicioses raconades de darrera l’absis de la Catedral, on es contemplen de prop les pedres torrades, daurades pel sol; es destruirà la plaça del Rei; la plaça de Sant Jaume, tot engrandint-se, es fondrà com eixampla banal dintre d’un carrer de la Reforma; la Catedral, l’antic Palau del lloctinent, Santa Àgata, el Temple romà (tancat avui al Centre Excursionista), la Casa de la Ciutat, els relleus de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, apareixeran al voltant d’una gran plaça, ampla, desfregada. Heu’s-la aquí, tal com el senyor Nebot l’ha pintada: croquis ràpid, més aviat fet que pensat. Els edificis, trets de sos voltants antics, esdevindran més petits; la Catedral, la nostra Catedral, perdrà les seves amples dimensions sense l’ambient per al qual fou concebuda. Al centre de la plaça s’aixecaran, minúscules, les columnes del temple romà. [...] Deturem, si hi som a temps, i si podem, la profanació de l’acròpolis de Barcelona.