EL MÓN QUE VE ja és aquí. I conviu amb el món que se’n va. I la convivència és, com a mínim, incòmoda per a tots dos, i per als que som al mig preguntant-nos amb qui anem, i per què. El cas de les aplicacions que fan la competència als taxistes, com el dels apartaments turístics que fan la competència als hotels, és molt simptomàtic. Com ho van ser en el seu moment els canvis a la música o a la premsa. Sempre tendim a veure les transformacions dels altres com a inevitables i les pròpies com a injustes. Però tenen la mateixa base. Canvia la tecnologia, que permet que els usuaris es posin d’acord per compartir, canvia la visió de la propietat, perquè abans posseir era l’única manera d’utilitzar, i quan pots utilitzar còmodament el que no és propietat teva, quin sentit té que sigui teu? S’entén amb una cançó, és millor tenir-la disponible sempre a Spotify que posseir el CD que la conté, i el procediment és el mateix amb els cotxes, amb les cases. I genera conflictes evidents. Els va generar a les discogràfiques, als editors de premsa, i ara als hotels, i als taxistes. I el que vindrà. Els gestors han de protegir lleis i drets, estan entre l’espasa del que paga llicències i els usuaris que se les salten. Però és bàsic entendre aquest món que ve, liderar els canvis en lloc de resistir-s’hi. Perquè les tendències sobre consum col·laboratiu, sobre maneres d’associar-nos, sobre compartir en lloc de posseir, no són passatgeres. I tothom qui es negui a entendre-ho i adaptar-s’hi per conviure-hi té tots els números per perdre.