Canal+ ha estrenat un nou documental del seu reporter estrella, Jon Sistiaga: el retorn a Ruanda per parlar amb hutus i tutsis vint anys després del genocidi. Interessant pel tema i pels testimonis impactants que expliquen la massacre i com s’intenten tapar les ferides. Sistiaga fa un exercici periodístic lloable revelant que uns quants testimonis semblen alliçonats per donar als periodistes una bona imatge de les campanyes de reconciliació que es promouen. Però la narració que utilitza Sistiaga provoca distanciament. El reporter està constantment fent artificis estètics, fílmics i filigranes de guió per mantenir el seu protagonisme. A més, sovint exposa el dolor i la barbàrie i interroga els testimonis amb certa morbositat. Els primers minuts són un muntatge que combina declaracions contundents amb plans de cadàvers momificats apilats, esquitxos de sang i la fulla d’un matxet en moviment. S’acaba fent sensacionalisme estètic d’una tragèdia. A Sistiaga li agrada sortir en el pla, Moleskine en mà, amb actitud impostada, de periodista-xèrif. Davant d’un hutu hi posa el seu contraplà, molt cinematogràfic, aguantant-li la mirada tots dos en silenci, com si fos un desafiament. I repetidament treu conclusions de la mirada dels interlocutors: “ Sus ojos vidriosos, amarillos, no me transmiten remordimiento ni compasión. Casi diría que no hay vida en ellos. Son una especie de purgatorio en el que apenas se puede percibir su alma. Dicen que en los ojos de los asesinos se puede ver la última mirada de clemencia que le lanzaron sus víctimas. Lo intento, pero es muy difícil aguantar la mirada de un asesino ”. Sistiaga s’interessa per saber què van dir abans de matar, demana detalls de l’horror a les víctimes, i posa fins a cinc vegades en menys d’un minut el pla detall d’un monyó. Exhibeix en comptes d’explicar. Al final s’acomiada d’un hutu que va matar 74 persones. Encaixen les mans i després Sistiaga mira al càmera i diu fluixet: “ Es como darle la mano al diablo ”, i tanca el documental amb la seva veu en off: “ Dar la mano a un asesino es una experiencia molesta. Tienes la sensación de que su maldad te podría haber traspasado, que su vileza te impregna. Me lavo las manos enseguida y recuerdo a Poe cuando escribía ‘El Diablo de la Perversidad’. Ese demonio se paseó por estos paisajes […] y yo sigo teniendo escalofríos cuando pienso en la capacidad autodestructiva del ser humano ”. Acaba parlant d’ell mateix després de tot el que ha vist. Pobre! Té esgarrifances! Vaja...