Dimarts a la nit es va produir una coincidència televisiva que permetia un apassionant exercici comparatiu. A TV3 emetien un Sense ficció titulat La vida loca. Es tracta d’un documental que va gravar el periodista francès Christian Poveda durant el seu any de convivència amb la Mara Dieciocho, un dels clans delictius més perillosos del Salvador. A la mateixa hora a Cuatro estrenaven el programa Policía internacional, que se centrava en la delinqüència més extrema de Guatemala. Curiosament, posaven el focus d’atenció en la guerra oberta entre la Mara Dieciocho i la Mara Salvatruchas. Si no fos que t’advertien de la localització geogràfica es podia pensar perfectament que als dos canals hi estaven sortint els mateixos individus i conflictes en idèntics barris.
El contrast més gran radicava en la manera d’explicar una mateixa realitat d’aquestes bandes. Christian Poveda (assassinat, després d’estrenar el documental, per la mateixa Mara que l’havia acollit) va gravar els dieciocheros amb respecte i honestedat. L’autor no és mai present en el relat i, sorprenentment, aconsegueix que en aquell caldo de cultiu d’odi extrem la càmera sigui invisible. En les escenes que va gravar (algunes d’una intimitat i una clandestinitat extraordinàries) posa el focus en els personatges, intenta mostrar sobretot les seves debilitats, malgrat la maldat de què són capaços. Ho fa per un sol motiu: que l’espectador procuri reflexionar sobre el perquè d’aquella violència tan descarnada i que està tan arrelada. Intenta entendre el conflicte global a partir de les històries individuals i els detalls més miserables de les seves vides. Mentrestant, a Cuatro, un reporter al més pur estil Callejeros saltava d’assassinat en assassinat posant-se davant de la càmera i preguntant-se què havia passat davant d’un cadàver tapat amb un plàstic. El muntatge seleccionava les escenes de més crits i dolor i es recreava en les histèries del clan. Retratava constantment espirals d’odi. L’excusa de Cuatro és mostrar la feina de la policia en diferents països. Però és una gran hipocresia. En realitat, el programa utilitza la policia com a guardaespatlles per apropar-se als delinqüents, als morts i trepitjar les escenes dels crims. Mentre en el documental s’intentava entendre, a Cuatro es procurava vendre. En una banda, la realitat com a font de reflexió i, a l’altra, la realitat com a garantia d’espectacle. Només una sensació era transversal: la falta d’esperança. I aquest doblet televisiu monotemàtic va convertir la nit en depriment, angoixant i feixuga.