LES REVELACIONS de Snowden permeten anar sabent més detalls sobre un espionatge descontrolat, escandalós, viciat. Ara The Guardian ha publicat que els serveis britànic i nord-americà havien interceptat i gravat les imatges de webcam d’1,8 milions d’usuaris. No eren sospitosos de res, no se’ls espiava per cap motiu, es feia indiscriminadament. Si fa uns anys ens haguessin dit que un govern posaria càmeres ocultes a les habitacions de dos milions de ciutadans no sospitosos de res ho hauríem trobat una aberració pròpia d’una dictadura embogida. La diferència és petita. El govern no ha posat les càmeres, les han posat els ciutadans, les han comprat incorporades al seu ordinador, les han fet servir i han vist envaïda la seva intimitat i privacitat. El resultat és el mateix. Ho escric escandalitzat i indignat, i convido a mantenir ben fresca aquesta ràbia perquè és del tot intolerable. No podem acceptar ni un segon que algú ho rebaixi dient que cal ser més curosos, que s’ha de ser molt innocent per pensar que no t’espiaran. Tenim tot el dret a la privacitat, i alhora tenim tot el dret a fer ús de la tecnologia. I hem d’exigir responsabilitats. Ara ja sabem que en l’era pre-Snowden no tenien absolutament cap mania. S’ha espiat tot el que s’ha pogut. Cap escrúpol, cap respecte, cap coartada necessària: tot el que pots interceptar ho interceptes. És una avarícia gairebé malaltissa, un afany de control ciutadà il·limitat, una mena de síndrome de Diògenes acumulant i recollint bosses de material. I el que és pitjor: anem sabent nous detalls, i ja no ens sorprèn, ho anem assumint amb el risc d’acostumar-nos-hi. No podem fer cap pas enrere, ara que ja sabem de quin peu calcen.