Estelada

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAcabem de llegir un llibre que presenta un nombre insignificant de faltes d’ortografia. Els llibres catalans que poden vanar-se d’una major correcció ortogràfica, no són sinó ben clares vegades completament nets de grafies errònies; i havem notat que aquestes són principalment degudes al fet que els correctors de proves, en lloc de tenir ben gravades en llur memòria les imatges visuals de tots els mots usuals de la llengua, es plauen encara a recórrer a regles que no sempre són exactes ni d’una aplicació fàcil. No altra explicació té la grafia estel·lada que figura en el llibre damunt esmentat. De estel es deriva estelat, com de mel emmelat, com de arrel arrelat. Per què, doncs estel·lat, amb dues l? Perquè al corrector o a l’autor li ballava pel cap que hi ha una regla que diu que s’escriuen amb l doble els mots que en llatí tenen ll, i llavors, con en llatí estel és stella, creu que la grafia correcta del seu derivat ha d’ésser estel·lat i no estelat. Solament que la regla que ell aplica a estelat no és aplicable sinó als mots d’origen erudit, als mots manllevats al llatí (ço que explica que s’escrigui constel·lació, en llatí constellatio ); però no als derivats catalans d’un mot popular com estel, que té una l encara que el seu ètim tingui una l doble, com passa a vila, argila, anguila i altres. Si no li hagués ballat pel cap aquella regla mal formulada, indubtablement no se li hauria ocorregut, en formar un derivat d’un mot en l, de doblar aquesta l davant el sufix de derivació.