DES D’AVUI fins al 25 de maig dedicarem un quadern diari a les eleccions europees. Sí, a aquestes eleccions en què es preveu un vot de càstig, una abstenció d’indiferència, un creixement del populisme i un altre de la xenofòbia. Precisament per això hi dediquem esforços abans i tot que comenci la campanya oficial, perquè l’europeisme es demostra sent crític però també sent proactiu, i perquè per nosaltres no quedarà: explicarem les campanyes dels candidats del país i també dedicarem com a mínim una doble diària a la campanya en clau europea, a saber “Què ens hi juguem a Europa” -com avançàvem ahir en el nostre dossier-, a entendre com podem fer que el Parlament Europeu deixi de ser una fàbrica d’idees per passar a ser molt més útil, ara que seria tan necessari. Personalment, que fa 5 anys només votés un 43% de ciutadans, i que a Catalunya només ho fes un 38%, em decep i no m’encaixa en la manera com ens omplim la boca de la vocació i la necessitat de ser europeus i com ens inflen el cap amb els riscos de deixar de ser-ho. Hi hem d’aportar el màxim, a la construcció europea: enviar-hi els millors eurodiputats catalans, conèixer la seva realitat, contribuir-hi, creure-hi per comprometre-la. I aconseguir que les noves generacions -els Erasmus ho han provocat, en part- agafin consciència europea. Estic convençut que Europa hi té molt a dir encara, en aquest món global, i m’irrita tant la seva inacció i paràlisi i les dificultats de governança evidents com m’irriten els que la donen per perduda abans d’hora des d’una resignació suïcida, quan sabem que no hi ha alternativa millor que fer-la més democràtica. El nostre vot és poc, ho sé, i si no l’exercim encara és menys.