8 experiències de pares i mares

CARLES XURIGUERA

ACTOR I PARE DE LA CLÀUDIA I LA MIQUELA

"No estar amb els fills és un gran error"

La petita m'ha ensenyat a acostar-me a la gran. Ella vol estar amb la seva germana i en parla molt. Presumeix amb les amigues de tenir una germana que sap moltes coses. La meva feina ara és ajuntar els móns de les meves filles.

No era el mateix?

Quan et separes, una part de tu queda enrere. I això no pot ser. Vaig ser pare als vint-i-nou anys i no era el meu moment. No estar amb els fills és un error que no vull cometre mai més. És un pecat capital, i jo ja ho he après. Amb la Clàudia, la gran, m'he perdut una part important de la seva vida. És una de les coses que em saben més greu, quan hi penso. Tant per a ella com per a mi.

Què et resulta difícil encara?

Com que ella viu amb la seva mare, estem lluny i no podem compartir el dia a dia. Encara hi ha unes barreres a superar, la relació no és fluida. No pot ser que jo no conegui el seu món, i que ella no conegui el meu. Des de fa uns anys he volgut lluitar contra això, perquè considero que ha estat una falta meva molt greu.

És millor ser pare als 20 o als 40?

El millor seria tenir als vint la maduresa dels quaranta. Perquè quan ets jove tens molta força, tens ganes de fer-ho tot. I això s'encomana. Als quaranta tot costa més. Ara, amb les noves tècniques de la medicina, es pot ser mare molt tard. Però si pots ser mare als vint-i-tants o als trenta, no ho deixis per als quaranta.

ANTONIO BALMÓN

" L'UCI ens va unir més"

Van néixer a l'agost, gairebé a mitjanit, la Sofia i l'Helena. Van pesar 600 i 500 grams. Estaven en la setmana 23 o 24 de l'embaràs. Al cap de dos dies va morir la Sofia.

Ho sento.

Nosaltres desconeixíem el món dels prematurs. La meva filla cabia sencera al palmell de la meva mà. No li vam poder veure la cara fins a l'octubre, perquè hi duia tot de coses. Per a l'Helena no hi havia ni estadístiques. Estava fora de tot. A l'hospital vivíem al mil·límetre. Un dia la nena podia estar molt bé i, aquella mateixa nit, en situació crítica.

Devia ser dur.

Aquell any, el 2006, va morir el meu pare, el dia del meu aniversari, i a l'estiu ens va passar això. Era un any que per a mi es plantejava molt feliç. Però la vida té sempre un component d'incertesa, i has d'estar preparat. Quan l'Helena va entrar a l'UCI algú ens va avisar que allà moltes parelles acaben separant-se. Nosaltres vam sortir-ne més units.

FLORA SAURA

"No em van educar per ser mare"

Quan va néixer el primer fill i me'l van posar sobre el pit, no vaig sentir res especial. Vaig pensar que tenia vida pròpia, que ja no formava part de mi. No es pot dir que tingués una sensació d'amor.

I després?

A mesura que ha passat el temps, l'amor ha anat creixent i creixent, fins que m'ha agafat vertigen, perquè veig que no s'acaba mai. Amb el segon em va passar el mateix.

Què més et va costar?

Els nadons em fan mandra. Ara sóc feliç amb el gran perquè podem parlar. Em costava donar el pit. El vaig donar quinze dies i vaig dir que prou. Quan em vaig quedar embarassada, em va costar dir-ho als pares.

Per què?

Em feia vergonya. Suposo que creia que els pares em veien encara com una nena. Tenia vint-i-nou anys. La mare no em va educar per tenir fills. Em van educar per ser una persona lliure, per treballar en allò que m'agradés. Ser mare encara em costa.

ROGER DE GRÀCIA

"Tot és molt intens, el que és bo i el que és dolent"

He arribat a plorar de cansament. Els primers mesos vaig sentir un cansament brutal, estava tot el dia fet pols i, a la nit, no descansava. Vaig arribar a pensar que era com una broma cruel. ¿Hi ha una càmera gravant-me?

Tan dur, va ser?

És com si, mentre dorms, vingués algú, et fotés una bufetada i se n'anés sense donar-te cap explicació. Quedes desconcertat. I així nit rere nit.

I les coses milloren.

Sobretot a partir dels cinc mesos, quan et comença a somriure, entens que tu dónes i ell et dóna. També dorm millor. La meva generació ha estat mal acostumada. Hem tingut una vida molt plàcida i, de sobte, en ser pares, hem patit una immersió en la realitat. S'acaba la broma. Has d'assumir unes responsabilitats, un compromís de per vida. Per a mi tot havia sigut temporal: ara surto, ara canvio d'opinió. I de sobte fa vertigen entendre que les coses són per sempre.

Parla'm de coses bones.

Ara ric com mai. El nen comença a fer-me bromes. L'altre dia li va agafar per alçar la cara i fer aauuuuu!, com el Charlie Rivel. Em mirava i jo reia, i ell encara reia més. Ens petàvem tots dos. Tot és tan intens, el que és bo i el que és dolent. La dinàmica de parella es complica. Descobreixes coses teves i de l'altre que no sabies.

TXE ARANA

"Com es fa un bon home?"

Si cada persona és única, també es mereix un nom únic i especial. Trobo una bajanada que tothom es digui Jordi o Arnau. Quan era petita em vaig inventar un nom per a mi.

I et vas inventar Zúbel.

Ho tenia claríssim. Seria Zúbel, tant si era nen com nena. T'explico com el vaig trobar. Una nit estava de copes amb un amic astrònom i em va dir que hi havia una constel·lació anomenada Zubenelgenubi, i vaig tenir clar que havia de ser el nom.

No fotis. Zubenelnequè?

Era una mica complicat però m'encantava. Després el vaig simplificar perquè no estic boja del tot.

I Kaèlum?

És una altra constel·lació, sembla que una de les més insignificants, i això em va fer gràcia. El Kaèlum és molt bon noi, molt sensible, té una càrrega femenina que m'agrada. Quan vaig saber que tindria un nen vaig sentir una por immensa. Veia com un repte impossible de superar convertir un nen en un home bo. Com es fa un bon home?

JAIR DOMÍNGUEZ

"Els fills t'endrecen la vida"

Tinc la teoria que tots els nens petits són extremadament intel·ligents. Recordo que el meu primer contacte traumàtic amb les tècniques educatives va ser al zoo. Jo no devia tenir més de tres o quatre anys i vaig veure un pare que assenyalava una girafa i deia al seu fill: "Mira, un guau-guau". Allò em va quedar gravat, em va marcar molt. Per què aquell home s'esforçava a destruir la ment d'una criatura?

Potser era un dadaista.

De vegades veus un pare i et cau l'ànima als peus, i penses: "Aquest subjecte ha de ser incapaç d'educar una criatura". Però també sospito que, més o menys, les criatures es poden arribar a educar a elles mateixes.

¿Se t'ha estovat el sentit de l'humor?

Crec que no, que puc continuar fent bromes macabres. He estat un gran consumidor de vídeos gore i ara sí que em fan una mica més de cosa, però també m'he endurit perquè el segon va néixer amb una cardiopatia. Es diu TGA, transposició de grans artèries. Quan va néixer es va quedar de color lila perquè la sang no feia el circuit que tocava. Al cap de vint dies el van operar a cor obert per posar-li les artèries al lloc que tocava. Ha sigut la pitjor experiència de la meva vida. Va ser molt dur per a tothom. Ara estem amb visites de metges però bé.

Algun consell?

Que un nen necessita rutina. Si li crees una rutina, funciona com un robot. Però a mi m'ha costat crear aquesta rutina perquè sempre he dut una vida una mica desordenada. De fet, els fills t'endrecen la vida.

ÀLEX RIGOLA

"La innocència m'emociona"

No vaig deixar de fumar fins que vaig tenir fills, i fumava molt. Vaig veure que no seria un pare jove i em vaig plantejar que, com a mínim, volia acompanyar els fills fins a la seva majoria d'edat. Hi ha una cosa que te la poden explicar però que no veus clara fins que ets pare, i és que deixes de ser el centre de la teva vida. I això et relaxa. Jo he passat de ser la persona més nocturna del món a ser totalment diürn, i sense cap esforç.

Has passat por?

Quan el nen era més petit, potser tenia dos anys, em va passar una cosa que em va fer envellir de cop. Jo no sabia res d'atacs epilèptics. Li estava donant el sopar quan va tenir una pujada de febre. Va perdre el coneixement i la cara li va quedar lila, tota bloquejada. Jo no sabia si era mort. El vaig estirar sobre la taula de la cuina i li vaig fer el boca a boca. Van passar uns minuts i finalment va relaxar la cara, va començar a respirar i me'l vaig endur a l'hospital.

Què t'ha sorprès dels nens?

M'ha deixat parat que, de molt petits, els nens ja sàpiguen mentir. "Nora, tu t'has menjat una galeta?" "No". I t'ho diu ben seriosa, amb la cara plena d'engrunes. Amb prou feines sabia parlar i ja era capaç de dir mentides, i, el més important, ja tenia plena consciència del que estava fent. I també la innocència. Sóc molt nostàlgic i enyoro una innocència que no podré recuperar. Quan veig una parella de quinze anys, en un banc, abraçats i fent-se petons, m'emociono profundament. La innocència dels nens és meravellosa, m'emociona molt.

JOAN MARIA SARDÀ

"El dolor queda per als pares"

Aquell 30 de juny feia molta calor. Jo era a Alcover, on la meva empresa feia un pou. Faltaven cinc minuts per a les sis i vaig rebre una trucada. Era l'Agustí, el cap dels Mossos d'Esquadra de trànsit a Tarragona. Em va dir que el meu fill havia patit un accident i que em vindria a trobar. Vam quedar a l'Ajuntament, a la plaça. Quan va arribar no em va dir res, només em va abraçar. Jo ja sabia que el nen era mort.

Com era el Xu?

Un gran esportista. Molt bon futbolista. Jugava al Nàstic. Era lateral esquerre. Va estar un any jugant a l'Espanyol. El dia que va morir tenia un torneig però estava lesionat, així que va anar amb un amic a la platja. Van anar-hi en moto i, en tornar, es van trobar un camió aturat al costat de la carretera. El camió s'havia quedat sense gasoil. Anaven tots dos a la moto, darrere d'una furgoneta. En veure el camió, la furgoneta va fer una ziga-zaga però ell no el va veure i hi va picar de cara. Al seu amic no li va passar res. El nen li va fer com d'airbag. Va morir a l'acte.

Com és l'endemà?

Complicat, però jo ja vaig voler sortir. Me'n vaig anar a l'Ajuntament, a treballar. Em vaig fer el valent. La gent no ho entenia. Jo encara no ho entenc. Vaig treballar de seguida. I vaig fer coses que no sé si tornaria a fer. Vaig prendre el llibre de família i me'n vaig anar a Tarragona, a fer els tràmits. L'home que em va atendre no entenia que jo m'encarregués de fer-ho. Allí em vaig desmuntar. Em vaig posar a plorar al taulell. I l'home que m'atenia, també. En fi, la vida havia de continuar. Sembla que el món s'hagi d'aturar, però no. Al final tot el dolor queda per als pares.