D’una ressenya sense signar a La Vanguardia (16-VII-1897). Traducció pròpia. Una obra de l’exposició de què parla és la pintura de Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932) on surt autoretratat fent tàndem amb Pere Romeu, l’amo d’Els Quatre Gats, taverna decorada amb aquesta peça (imatge). El MNAC té ara en dipòsit l’oli de Rusiñol Ramon Casas, velocipedista exposat al costat del Tàndem de Casas.
En el saló de festes (sala gran) d’Els Quatre Gats alguns pintors i col·leccionistes, parroquians de la casa, han muntat una petita exposició de dibuixos i d’estudis a l’oli que, malgrat el seu caràcter íntim, quasi familiar, resulta una interessant manifestació d’aquests corrents d’última hora, que alguns espantadissos i amics de posar renoms anomenen perillosos o subversius. Els temps ardorosos que correm no estan per a crítiques severes o fredes, com les que demana la gent dels filisteus; però encara que només fos per mostrar l’extrema diversitat de tendències, maneres i procediments que es presenten genèricament classificats sota el rètol tan vague de modernisme, seria del cas intentar una ressenya, ni que fos lleugeríssima, dels exemplars que mestres i novells han deixat exposats en el saló de can Romeu. Com si tractés d’enlluernar-nos un cop més, Ramon Casas obre botiga amb els seus meravellosos articles oferint un extens assortit dels gèneres més variats de pintura i de dibuix, elaborats tots amb aquell aplom i aquella gràcia nadiua que són la glòria del mestre. Hi ha un retrat de senyor que sorprèn per la sobrietat i la distinció, i una imatge de senyoreta, instal·lada enmig d’un jardí estelat de roses, que astora per la seva frescor i palpitació de vida; hi ha un penombrós interior del Moulin de la Gallette, suggestiu pel seu ambient espès, i una radiant marina de Tossa, rica d’aire, de transparència, de llum; hi ha una àvia, embotornada i dormilega, clavada per l’apoplexia a la cadira de rodes, i un parell de bandarres d’allò més assassí i més pinxo; hi ha un pintoresc esbós de la plaça de Santa Maria, i una sala de bany inundada de l’or polsós del ressol... Això a banda d’una infinitat d’espirituals dibuixos a la ploma o al carbó, tacats o acolorits, que en cada línia i en cada tret delaten l’eloqüència gràfica de l’autor. Els assumptes de Sitges ocupen quasi tot el plafó dedicat a Rusiñol. A més d’un Pati sitgetà, pujat de color, amb les seves parets empastifades de blau, sota un cel groc de caiguda de la tarda, el pintor literat exposa una nombrosa col·lecció de sòlids dibuixos, entre els quals ressalta la sèrie de professors d’orquestra, de la “copla del Pensil”, sorprenents pel caràcter de les figures i la veritat de l’actitud. Són d’admirar, a més, una vera efígie d’Erik Satie provant en el piano l’efecte de les seves famoses Sonneries, i una gran varietat de croquis de figura, de paisatges, d’interiors, de carrers, de monuments i edificis, aplegats pel pintor durant els seus pelegrinatges pels països de l’art. [...]