El truc favorit dels llibreters per seduir: recomanar qualitat

BarcelonaEls diners no fan la felicitat. Firmat: un llibreter. Els llibreters ho saben no perquè siguin rics, sinó precisament pel contrari, perquè no guanyen gaires diners però són feliços: “Hem obert una llibreria perquè ens agrada llegir”. “És addictiu, això de la llibreria, no t’avorreixes mai”. “Amb els clients és molt màgic”. Ah, i que consti en acta: “Una cosa són les botigues de llibres i un altra cosa són les llibreries. Fins i tot el gegant Amazon està obrint llibreries físiques”. Encara hi ha classes. Moral alta.

Llegeix el reportatge 'En defensa de les llibreries', de Jordi Nopca

L’ARA ha citat quatre llibreters a la Llibreria Calders de Barcelona, al passatge que du el nom del realista màgic de les lletres catalanes (a qui el seu cunyat Avel·lí Artís Gener, Tísner, anomenava afectuosament Pericu), situat a tocar del Mercat de Sant Antoni, el barri més de moda de la ciutat. Ens reben els propietaris, Isabel Sucunza i Abel Cutillas, i allà hem quedat amb Antoni Daura, president del Gremi de Llibreters i responsable de la llibreria Parcir de Manresa, Antonio Ramírez de La Central i Fe Fernández de L’Espolsada de les Franqueses del Vallès.

Ve Sant Jordi i els llibreters es miren les taules de llibres com el pagès de secà es mira el cel: “Que Sant Jordi caigui en dissabte pot ser una mica dolent. En dia feiner tothom circula, tothom treballa, però es busca un moment per anar a la llibreria. L’últim Sant Jordi en dissabte va ser nefast”. (Un garden del Maresme em confirma la debacle però parlant de roses.)

Recomanacions o caixa?

Percebo el neguit de la nit de Reis. Fe Fernández: “La setmana de Sant Jordi faig de llibretera: puc aconsellar i recomanar. Però el dia de Sant Jordi, pròpiament, faig de caixera. A vegades tinc la llibreria plena a vessar i un client em demana consell. Llavors m’enfilo al tamboret i crido a tothom: «Escolteu, sisplau, que faré una recomanació!»”

-I què us pregunten?

-“Busca’m un llibre que no em faci pensar gaire”. O també: “¿Tens un llibre per a una persona que no li agradi llegir?”

-I quina és la resposta?

-Compra-li una altra cosa.

-Jo sempre pregunto quina música li agrada o quin tipus de pel·lícula.

-Doncs jo sempre intento colar un clàssic.

-Jo també. Un dia va entrar un home demanant les Cinquanta ombres d’en Grey, i li dic: “Ah, quina llàstima, se m’ha acabat, però tinc L’amant de Lady Chatterley, que també té sexe”. I se’l va quedar! I va tornar per dir que li havia agradat!

Amor propi. Per l’ofici. I amor aliè pel llibre ben fet. La Fe: “Un dia algú ens va fer creure que la bona literatura no és per a tothom”. L’Antonio: “I llavors compren un llibre dolent, el llegeixen, conclouen que llegir és molt avorrit i no tornen a comprar llibres”. Remata la Fe: “La bona literatura és per a tothom”.

Un moment, hi ha mals llibres?

“Sabia que m’estava ficant en un embolic”, diu la Isabel. “Parlo per mi, però hi ha llibres que són clarament oportunistes, que van d’un tema que s’exhaurirà en quatre dies, però que aprofiten el ganxo de la tele. No és que sigui qüestió de bona literatura, és que són llibres que estan mal fets, que no han sigut corregits”.

Anem a les recomanacions. Prenc d’una lleixa un exemplar de La plaça del Diamant. A la coberta davantera hi ha enganxat un post-it : “ La plaça del Diamant, de l’autora revelació de la temporada. A Gràcia ja li han dedicat una plaça. Ja ets prou guai per llegir-lo?” ¿Això funciona? “Ja ho crec”, diu la Isabel. “Crida molt l’atenció. La gent et ve i et demana qui ho ha escrit”. I l’Antonio: “Nosaltres hi posem un adhesiu, «La Central recomana», i funciona. El lector confia que la recomanació és sincera. La gent busca recomanacions de lector a lector, de gent que llegeixen com ells i poden tenir una mateixa sensibilitat”. I la Fe es dispara altre cop: “L’única cosa que pot distingir un llibreter és el paper de prescriptor. La gent que pateix un mal que es diu lectorina, si troba algú amb complicitat, pot establir una relació molt bonica. Ja sabem que darrere un llibre hi ha molta feina i molta gent, però nosaltres som els primers amb qui es troba el lector”. I l’Antonio tanca el paràgraf: “Escriure i editar un llibre és relativament fàcil. El que és realment complicat és trobar lectors. Aquest és el punt més complicat de tota la cadena. El nostre”.

¿Us han dit mai “Si no té aquest llibre és igual, que el piratejaré”?

-Sí.

-Passa.

-Passa. Resulta tan sorprenent que no saps ni què dir.

-És tan sorprenent que penses que és ignorància.

-Passa amb lectors d’entre 25 i 35 anys.

-I més grans i tot, gent que poden gastar-se 600 i 700 euros en un dispositiu de lectura, però que pensen que pagar pels continguts és una bestiesa. I demostrar que ets capaç de llegir sense gastar és una medalla que es posen.

¿Acabaran com les botigues de discos? Antoni: “No. Crec que una trinxada com va passar amb la música no crec que ens passi”. Antonio: “Ja fa anys que diuen que ens passarà i mira, som aquí. El llibre digital no acabarà amb el de paper. Als Estats Units ja han començat a baixar. Alguna cosa té el llibre de paper que resisteix més que la música gravada”.

Fer planter

I com es fa, per crear un lector? La Fe: “La secció més mimada de la meva llibreria és la d’infantil. Trio moltíssim tot el que hi tinc, perquè penso que allò és un planter i que, com més criteri hagin mamat, més fàcil és que allò s’acabi convertint en una biblioteca personal. Hi ha una mala entesa socialització dels llibres (escoles que compren 60 exemplars que duraran 10 anys) amb la qual els escriptors no poden viure de fer literatura infantil i juvenil intel·ligent, amb humor i criteri. I això està fent desaparèixer les biblioteques personals”. El tema dispara l’Antonio: “A l’adolescència els perdem, però és que després la universitat es gira d’esquena al llibre, quan incita a llegir fragments o capítols, però no llibres”. I la Isabel “Sempre dic a l’administració que no em doni pasta per tenir més llibres, perquè si tinc més llibres però no tinc lectors no em serveix per a res. Comenceu per no treure la filosofia de les escoles, per exemple”.

Els quatre llibreters se’n tornen a la feina de seduir. Al fons de la Calders hi ha algun client de coll tort, dels que van mirant lloms de llibres, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Alguns d’aquests entren i pregunten: “¿Que teniu l’últim llibre d’aquesta editorial?”. Tant se val quin sigui l’autor, el que compta és la marca. Són editorials petites que mil·limetren tot el que publiquen. Els llibreters se senten menys sols.

Ferran Torrent a la llibreria Tres i Quatre de València

“Una de les raons per les quals vaig a Tres i Quatre és pel seu fons de llibres en català. No és fàcil trobar a València llibreries que tinguin traduccions al català. Tres i Quatre i Abacus, si parlem del centre, el meu territori a la ciutat, són l’excepció. El fet de trobar-te llibreteres que et poden aconsellar sobre novetats també és fonamental. La situació de la llibreria, per als que venim dels pobles, també és ideal”.