Dimarts a la nit al Sense ficció ens oferien el documental Intimitats germans Roca. Una altra proposta d’acostament al millor restaurant del món. A batzegades l’audiència acaba patint una certa saturació de reportatges, entrevistes, programes, notícies i especials vinculats als cracs de la gastronomia. Si hi va haver un temps que fins i tot Ferran Adrià explicava que la seva mare li retreia que se’l trobava fins a la sopa, ara estem en la fase de trobar-nos els germans Roca arreu. Aquesta multipresència mediàtica és comprensible i fruit d’un èxit merescut, però també és cert que pot arribar a cremar l’espectador. Calia veure si aquestes Intimitats que prometia el documental es complien o vèiem i escoltàvem més del de sempre. I s’ha de reconèixer que Pere Solés i David Gimbernat, els directors, se’n van sortir. Vam aconseguir participar amb interès de la vida privada de la família Roca.
Un fet és evident: la sensibilitat gironina. Els responsables del documental són de Girona i aquesta mirada que fugia del clàssic centralisme narratiu deixava una empremta diferent. Hi havia una necessitat de parlar del barri i la seva evolució, del context social i fins i tot dels dies de Fires. Això, quan no s’ha participat d’aquest mateix caldo de cultiu, és difícil que quedi reflectit en el relat. Són els matisos diminuts que fan més gran la història. Va ser impactant la frase de Josep Roca des del terrat de casa seva explicant la vida que envoltava el restaurant dels seus pares: “És veritat que la meva infantesa ha estat més marcada pels Chichos, els Chunguitos, Triana i Medina Azahara que no pas pel Lluís Llach i el Joan Manuel Serrat”. Escoltar aquesta frase d’un dels referents actuals del país és molt revelador. Intimitats germans Roca manté l’estructura clàssica del documental, encaixant peces del trencaclosques familiar i professional. Les escenes de compromisos professionals, viatges o dinàmica del restaurant són més típiques. En canvi les estones de conversa familiar, interacció entre ells... són captivadores. Joan Roca esbroncant els ajudants, el pare arreglant la barrera del pàrquing amb unes espelmes o fins i tot aquest mateix senyor tastant les innovacions gastronòmiques t’atrapaven. Li donen una “galeta de gamba” i l’home, decebut, mirant el tros de pa torrat pregunta: “On és la gamba?” Al capdavall, Intimitats germans Roca és un documental que enganxa perquè és una manera molt elegant de fer el xafarder.