Efímers05/09/2015

“La gent que fuig no hauria de morir al mar”

Mohamed Bitari té la condició de refugiat des del 2013

Selena Soro

BarcelonaMohamed Bitari va abandonar Síria per la frontera amb el Líban. Era l’any 2013 i fugia de la persecució política que patia al seu país. Feia anys que, com a periodista, denunciava en els seus textos les violacions contra els drets humans a Damasc. Havia crescut llegint Federico García Lorca i va estudiar filologia hispànica a la universitat de la capital siriana. Li havia passat pel cap cursar estudis superiors a Espanya, però mai havia pensat que ho faria com a refugiat. Denuncia que no va rebre cap tipus d’ajuda econòmica de l’estat espanyol -tal com ordenen els acords internacionals-, i va haver d’espavilar-se i aconseguir una beca d’un mes i mig per fer pràctiques com a filòleg i poder pagar-se així un pis on viure.

Des d’aleshores escriu per a mitjans àrabs i ha fet alguna feina com a traductor a la UAB, però arribar a final de mes no és fàcil. Amb la seva parella intenten tirar endavant com poden. Ha viscut a Alacant, a Madrid, a Granada i a Sabadell, però troba a faltar el seu país. Ara intenta reagrupar-se amb la seva família i portar a Catalunya els seus pares, que són a Damasc.

Cargando
No hay anuncios

Deixar enrere una vida

Explica que molts dels seus amics, també refugiats, tot i tenir l’asil a Espanya, emigren a Alemanya perquè ja no poden continuar aquí: “No som espanyols, però com a refugiats també tenim els nostres drets, que l’Estat incompleix de manera continuada. L’Estat rep una quantitat de diners de l’ONU per a cadascun dels nostres noms, i nosaltres no rebem ni una mínima ajuda”, lamenta Bitari, que assenyala que els acords internacionals diuen que el refugiat ha de rebre ajuda econòmica, una llar i una educació per poder integrar-se bé a la societat, almenys durant dos anys. “Som refugiats, no emigrants: abandonem el nostre país fugint de la guerra. No venim aquí a buscar feina. La majoria de nosaltres teníem una vida molt bona a Síria. Jo havia sigut director d’un institut a Damasc, escrivia a la premsa i tenia estudis. El meu problema és polític, de guerra”, argumenta Bitari.

Cargando
No hay anuncios

Que la gent no mori al mar

“La gent que viu atrapada en un país en guerra té dret a entrar a Europa -continua el periodista-. I per això no cal que morin al mar”. Ell té una proposta per als estats que es mostren reticents a acollir refugiats per motius econòmics: cobrar-los per l’asil. “Moltes de les persones que fugen de la guerra posen la seva vida en perill intentant-ne escapar. Paguen entre 4.000 i 5.000 euros a les màfies per poder arribar a un lloc segur i on se’ls respectin els seus drets. Les ambaixades poden quedar-se aquests diners, però que deixin entrar els refugiats. Em sembla una solució més humana que l’actual”, sentencia, contundent.

Cargando
No hay anuncios

Així i tot, creu que el principal problema són els països que fan negocis d’armes a les zones del Mediterrani en conflicte. “Aquests negocis amb armes són els que maten la gent”, assenyala. Afirma que algun dia li agradaria tornar a Síria, la seva llar, sense ser perseguit per qui és i per les idees que defensa. Potser així podrà retre el millor homenatge possible a García Lorca: “A la bandera de la llibertat vaig brodar l’amor més gran de la meva vida”, va escriure el poeta.