Quan Hollywood parlava català

És el dia de Nadal i un avió creua el cel de Barcelona. El seu pilot acaba de morir i la nau vaga sense rumb. Aquesta escena obre el film Mr. Arkadin (1955), dirigit i protagonitzat per Orson Welles, i considerat per ell mateix com "el fracàs més gran" de la seva carrera. El director va aterrar a Barcelona fa gairebé 60 anys, el 1954, per rodar algunes escenes de la pel·lícula. La ciutat tot just començava llavors a sortir del malson de la postguerra -les cartilles de racionament no s'havien cancel·lat fins al 1952- i els barcelonins contemplaven, entre divertits i fascinats, la rotunda presència d'un Orson Welles que inundava els bars amb el seu accent de Wisconsin i el seu metre i 87 centímetres d'alçada. "Bevia whisky en quantitats certament respectables", va escriure el periodista César González-Ruano, testimoni del pas del director per Barcelona.

Orson Welles encapçala la llista de celebritats del Hollywood daurat que van rodar a Catalunya als anys 50. Entre aquestes figures, també hi ha llegendes com Ava Gardner, Joan Fontaine, Elizabeth Taylor i Anne Baxter. "En aquella època el règim franquista estava en plena estratègia d'obertura i posava moltes facilitats administratives. Fins i tot oferia extres gratis als directors de cinema estrangers", explica el crític de cinema Toni Vall, que reconeix que l'arribada d'aquests actors de Hollywood generava un "gran impacte social". "Ava Gardner, Orson Welles, Elizabeth Taylor... Tots eren estrelles amb carreres consolidades i una aurèola mítica. De sobte, la gent d'aquí, que vivia en la societat tancada del franquisme, els veien passejant pel carrer, com si fossin mortals, i quedaven meravellats", subratlla Vall, que afegeix que les estrelles de cinema d'avui "són de consum més ràpid que les d'abans". "Ara només els protagonistes de Crepuscle aixequen passions comparables", reflexiona el crític de cinema.

La revolució 'Pandora'

La majoria dels rodatges de Hollywood a Catalunya es van concentrar a la Costa Brava, un paratge que els directors de cinema americans de l'època consideraven feréstec i pintoresc. Una de les primeres pel·lícules que s'hi van gravar va ser Pandora i l'holandès errant (1950), d'Albert Lewin, que va acabar sent un rotund fracàs a la taquilla americana. La protagonitzaven James Mason, el torero Mario Cabré i Ava Gardner, de 27 anys i en la plenitud de la seva bellesa. És famosa la història que Frank Sinatra, llavors marit d'Ava Gardner, va presentar-se al rodatge quan li van arribar rumors que l'actriu i el torero s'havien enamorat. Assumpció Nicolazzi, la propietària de l'Hotel Peninsular de Girona, on es va allotjar bona part de l'equip de Pandora , recorda divertida aquells dies a l'assaig Beberse la vida. Ava Gardner en España , de Marcos Ordóñez: "S'havia acabat la Segona Guerra Mundial i a Espanya havia començat un aïllament del qual semblava que mai no sortiríem. Fins que un dia van arribar els americans a la Península. Com a la pel·lícula de Berlanga. Aquells eren els primers que vèiem. Sorollosos, extravertits. Eren 50 persones però en semblaven 500. Els cambrers deien: «Els americans han tornat a demanar suc de taronja!» Imagini's, a tots ens sorprenia moltíssim que demanessin ous i suc de taronja per esmorzar!"

Després de Pandora van venir els rodatges de Tres històries d'amor (1953), d'Hugo Fregonese i protagonitzada per Joan Fontaine, i Ombres acusadores (1958), de Michael Anderson i amb Anne Baxter, molt coneguda a Catalunya pel seu paper a Tot sobre Eva . La primera es va gravar a Sitges i Blanes, i la segona a Barcelona, Tamariu, Tossa de Mar i altres localitzacions de la Costa Brava. Però cap estrella no va tornar a crear un enrenou comparable al de Mrs. Gardner fins que l'any 1959 Elizabeth Taylor va trepitjar terres gironines. Venia a gravar escenes de De sobte l'últim estiu , dirigida per Joseph L. Mankiewicz, i estava en un moment personal complicat: s'acabava de casar amb el crooner Eddie Fischer, exmarit de la seva gran amiga Debbie Reynolds, i la premsa internacional l'acusava de "traïdora".

"Només ulls i pits"

El palafrugellenc Mario Bofill va ser contractat com a doble d'un dels actors en una seqüència a la platja de S'Agaró en què havia d'arrossegar Elizabeth Taylor a l'aigua. Bofill recorda aquell moment al llibre Costa Brava, plató de cinema , de Lluís Molinas: "Liz Taylor era maca, evidentment, però no tant com sortia a les pel·lícules. Ulls i pits. Res més. Era baixeta i camacurta. Jo vaig parlar amb ella en algunes ocasions, no gaires, perquè es mantenia al marge de familiaritats amb la resta de l'equip. L'acompanyava sempre el seu marit número quatre: el cantant Eddie Fischer, un home més aviat tímid i sense gaire personalitat. Durant tot el rodatge va fer de mainader dels fills de la seva dona".

Després de De sobte l'últim estiu , la presència de grans estrelles de Hollywood va començar a declinar. James Mason i Kirk Douglas van ser potser els últims actors de certa entitat hollywoodiana a desembarcar a la Catalunya de l'època franquista. El primer va rodar a Cadaqués Los pianos mecánicos (1965), de Juan Antonio Bardem; el segon va protagonitzar La llum de la fi del món (1970), de Kevin Billington i localitzada al cap de Creus. L'especialista en cinema Lluís Molinas explica així la decadència de les grans produccions de Hollywood a la Costa Brava: "Als anys 50, els directors americans arribaven a aquestes platges i trobaven un paisatge verge. Tot els semblava pintoresc. Els restaurants, les platges, els pins, una gent que mai no havia sentit parlar anglès. Després va arribar el turisme massiu i, esclar, tota aquesta relació tan idíl·lica entre Hollywood i la Costa Brava es va espatllar una mica". Respecte a aquesta circumstància, Toni Vall conclou que ara per ara el principal reclam dels rodatges a Catalunya "és la Barcelona de Gaudí".

Una rossa hitchcockiana a Calonge

Madeleine Carroll no es va limitar a rodar a Catalunya: s'hi va quedar a viure. L'actriu britànica va visitar per primera vegada la Costa Brava el 1934, animada pel matrimoni de milionaris Woedvodsky, coneguts popularment com "els russos de Cap Roig". Després de diverses estades a Calella i Palamós, va decidir amb el seu marit de llavors, Lord Astley, adquirir una pineda a Treumal, Calonge, on van fer construir el Castell Madeleine, acabat el 1936. Un any abans, el 1935, la Madeleine s'havia convertit en la primera rossa fetitx d'Alfred Hitchcock en rodar a les seves ordres el film Els trenta-nou graons . La pel·lícula va ser un èxit i va disparar el caixet de l'actriu, que l'any 1938 va convertir-se en la més ben pagada del món. Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, la Madeleine pràcticament va retirar-se del cinema i es va mudar a viure a Calonge fins al 1969. L'especialista en cinema Lluís Molinas la va entrevistar una vegada a la seva mansió: "Recordo que em va dir que a la vida hi havia un temps per a tot i que a ella ja se li havia acabat, això de fer cinema. No ho trobava gens a faltar. Ah, i també em va recalcar que li encantava l'Alain Delon!"

La Madeleine va morir l'any 1987 i les seves cendres es van portar al cementiri de Calonge a finals dels 90. Va deixar totes les seves possessions en herència a l'Anita, la seva assistenta catalana. Avui, 75 anys més tard que la Madeleine arribés al cim de la seva carrera i es convertís en la més ben pagada del món, la seva figura ha quedat -només?- vinculada a Catalunya. Prova d'això és que l'1 de novembre, dia de Tots Sants, l'únic a apropar-se a deixar flors -unes roses vermelles acabades de tallar- al seu nínxol va ser un català: el Lluís Molinas. "Em va fer pena veure que no tenia més flors. Ella realment va ser una estrella de cinema com ja no n'hi ha".