Una illa freda i allunyada de tot
Jan Mayen és una illa de l’Àrtic allunyada de tot. Pertany a Noruega, però és a 1.000 quilòmetres d’aquest país. Fa 373 km i està coberta en bona part de glaceres
Escriptor i periodistaL’illa de Jan Mayen està presidida per un volcà de 2.277 metres que va entrar en erupció per última vegada el 1970. Els seus únics habitants són els integrants d’una base noruega que durant la Guerra Freda va jugar un paper destacat i que avui mesura el canvi climàtic. Són molt pocs els vaixells que atraquen a Jan Mayen, però jo vaig tenir la sort d’anar-hi en un que feia la travessia de Reykjavík a les illes Svalbard, amb un grup de passatgers de diversos països i uns quants científics a bord.
“L’Àrtic és on més es nota el canvi climàtic -em va comentar en alta mar el glaciòleg francès Bernard Lefauconnier-, i n’és també el principal factor, ja que, quan es gela l’aigua, deixa fora una capa de sal i s’originen els corrents marítims que influeixen en la temperatura del planeta”.
Quan per fi va aparèixer l’illa, me’n va colpir l’aspecte inhòspit: roques negres, vegetació escassa i uns núvols grisos que en tapaven la part alta. Vam desembarcar en una platja de sorra negra on el primer que van fer uns turistes xinesos va ser plantar-hi la bandera de la Xina. Com si fossin a Iwo Jima. Pel que es veia, es prenien seriosament la lluita pels recursos de l’Àrtic.
Érem a l’estiu, però feia fred, 5 graus. Vam caminar desafiant el vent fins a la base, formada per uns pocs barracons agrupats al voltant d’una asta amb la bandera noruega. Al barracó principal, ben escalfat, hi havia un petit museu amb fotos antigues, una oficina on podies segellar el passaport o enviar postals, un bar i un menjador. A la sala de descans em van cridar l’atenció un cap d’ós polar dissecat i un orgue electrònic amb el cable arrencat.
El comandant Hanevold em va explicar que a la base hi vivien 18 persones, 14 a l’estació de seguiment Loran C i 4 meteoròlegs. “Aquí hi fa mal temps i és dur passar-hi un any sencer”, va comentar. “Fa anys que a l’illa es van extingir les guineus àrtiques i els óssos. L’últim és aquest que tens aquí al darrere [em va indicar el cap dissecat]. El va matar un caçador el 1991”.
“Si no vols embogir, t’has de relacionar amb els altres -va continuar-. Si et tanques, estàs perdut. Aquí no hi ha res a fer, però t’hi acostumes. A l’hivern arribem a 17 sota zero, però amb el vent la sensació tèrmica és de molt més fred”.
Quan li vaig assenyalar el cable arrencat de l’orgue, va somriure. “A vegades, aquí, la música pot arribar a ser insuportable, sobretot si la toca algú que no en sap gaire -em va dir-. Un dia un biòleg se’n va afartar i, enrabiat, va arrencar el cable. Des d’aleshores l’orgue està en silenci”.
A la part del darrere del barracó havien tingut la humorada de posar-hi una piscina d’aigua calenta, voltada de gespa artificial i amb un gran sol pintat a la paret. Dos tipus tatuats s’hi estaven en remull mentre bevien cervesa, com si fossin al Carib. “Hem vingut a Jan Mayen a construir un barracó”, em van explicar. “Aquí no s’hi està malament si saps que és només per dos mesos. Hi ha cervesa i piscina… -van riure- però hi falten dones”.
Vaig caminar fins a l’estació meteorològica, situada a un parell de quilòmetres. La platja era plena d’aus que xisclaven i de troncs esblanqueïts per les onades. Els núvols grisos continuaven tapant el cel, amenaçadors. A dins del barracó dels meteoròlegs, les piles de llibres il·lustraven llargues solituds.
Uns minuts després de salpar de Jan Mayen es va produir el miracle: els núvols es van retirar de cop i per fi vaig poder veure tota l’illa. La llum càlida del sol de mitjanit ressaltava la silueta poderosa del volcà. Era, certament, un món solitari i inhòspit, però d’una bellesa difícil de superar.