PsicòlogaL’altre dia algú em deia: “Som a 1.000 quilòmetres de distància i et sento com si fossi aquí”. Una altra persona, a la tarda, mentre preníem juntes un te, em va dir: “En què penses? Sembla que siguis molt lluny”. Vaig passar tres dies amb el meu fill i ens van semblar tota una vida. Deu minuts amb la meva veïna se’m van fer eterns.
Segurament penseu que l’àmbit del que anomenem subjectiu no és ciència. I teniu part de raó. No entra en la definició clàssica i experimental. Però en psicologia i ciències socials sabem molt bé el valor d’aquesta subjectivitat que no pot ser reproduïda fàcilment i que, si més no, té molts punts de trobada interpersonals. Vaja, dit clarament, tots sabem força bé que el temps i l’espai són conceptes, són nocions, que les hores del rellotge no coincideixen amb la sensació que tenim del temps i que mil quilòmetres no són res o són l’infinit en funció de qui és a l’altre costat. És precisament aquesta subjectivitat la que empeny a buscar què hi ha més enllà del concepte racional. És aquesta subjectivitat la que mou la ciència i la investigació. En el fons, el més important és l’experiència personal, l’experiència percebuda per cada un de nosaltres.
Viure l’aquí i l’ara és un repte. Sóc amb tu i penso en el que faré després. M’escoltes, però mentrestant construeixes la teva resposta. És com si ens dolgués la presó del temps i de l’espai. Busquem sortides, escapatòries, però quan fugim del present caiem en les mans de l’ansietat i la por. Si mireu bé veureu que cada cop que sentiu por o ansietat anticipeu o recordeu.
Viure l’aquí i l’ara és un repte i l’únic camí per sortir de la presó del temps i de l’espai. Però per més que jo us ho digui, si no ho experimenteu no ho sabreu. Per experimentar-ho, heu d’atrevir-vos a estar presents, veritablement presents, en l’instant present.