De l’egocentrisme al cosmocentrisme

BarcelonaMolts dels que vivim en aquest cantó de món tenim la imatge idíl·lica d’una platja verge amb aigües cristal·lines. Fins i tot alguns dels més adinerats han volgut apropiar-se d’aquesta imatge, encara que només fos p er uns dies i mitjançant una agència de viatges. En la cultura occidental, el mite del nàufrag que es troba a si mateix en una illa deserta acompanya també aquest desig d’escapada. “Quin llibre t’emportaries a una illa deserta?” Tot i ser una pregunta excèntrica, ocupa encara un lloc destacat en els qüestionaris convencionals. Quan, a principis del segle XVIII, Daniel Defoe va escriure Robinson Crusoe, més extens i profund que l’obra que es difon popularment, volia mostrar aquesta necessitat de recerca interior que tenim els humans. Un coneixement que, com la llavor, necessita desplegar-se des del nucli fins a arribar a les cotes més elevades, ascendint cap al cel.

Entre altres influències, Defoe es va basar en el llibre El filòsof autodidacta que el granadí Ibn Tufail va escriure al segle XII. En aquesta obra, cabdal del pensament filosòfic islàmic medieval -i que tanta repercussió va tenir en el Renaixement i la Il·lustració-, Tufail narra l’experiència de Hayy ibn Yaqdhan, un noi que s’educa a si mateix en una illa solitària gràcies a l’ús de la raó i l’intel·lecte. De manera gradual, l’observació empírica de l’entorn el condueix a un coneixement científic que, inevitablement, desencadena en consciència espiritual.

El protagonista observa i viu els signes de la naturalesa en el seu estat més pur, ja que és en un entorn privilegiat, i els utilitza com el mitjà més evident i accessible, sense intermediaris humans, per arribar al reconeixement de l’ordre diví. Tufail denuncia una societat que fa de la religió una pràctica externa i superficial, cosa que comporta, inevitablement, hipocresia i malestar. Com altres autors al llarg del temps i les geografies, va voler mostrar que la veritat anunciada per la religió i la veritat intel·lectual a què arriba la filosofia són la mateixa, i que només es pot obtenir amb el cultiu interior i la reflexió personal. Una recerca en què l’ús de l’intel·lecte s’imposa a les supersticions o als estaments heretats.

Filosofia per a desencantats

El filòsof mexicà Leonardo da Jandra (Chiapas, 1951) no va voler escriure una ficció sobre les illes desertes, sinó experimentar-ho ell mateix, i va marxar, juntament amb la seva companya, a Huatulco, un paratge paradisíac de la costa mexicana d’Oaxaca. Com els protagonistes de Tufail o Defoe, hi van sobreviure, des del 1979, de la caça i la pesca, observant l’entorn selvàtic i reflexionant durant gairebé un quart de segle. I d’allà va sorgir, també, un pensament filosòfic original allunyat dels tòpics i d’una idea romàntica de la natura, que reivindica la necessitat social de l’individu com a primer pas per sortir de l’egocentrisme. En el seu últim llibre, Filosofía para desencantados (Atalanta, 2014), ho diu taxativament: “Sempre em violentava quan algú, per identificar el meu aïllament a la selva, em deia rousseaunià. Després d’haver viscut durant gairebé tres dècades en estat de naturalesa, li concedeixo tota la credibilitat a Wilber: la consciència tribal és la forma més primitiva de consciència. De vegades, com en el meu cas, es tracta de la mínima expressió tribal: la parella. Però, què és, la parella, sinó un ego autogratificant de dos caps?”

Despullat de tòpics, Da Jandra torna a la societat amb un discurs contundent: hem de treballar per passar de l’egocentrisme al sociocentrisme. I, d’aquí, al cosmocentrisme, una fase radical de la humanitat en què “la visió dualista del món, que avui ja està en franca fase agònica, serà vista en el futur cosmocèntric amb la mateixa condescendència amb què avui veiem la fase més arcaica de la temporalitat màgico-mítica”.

L’egocentrisme (que per Da Jandra és l’origen de tota perversió a través de l’autogratificació i l’autoconservació) significa la desconfiança permanent com a forma de vida, que busca l’oposició en lloc de la complementació: “En l’arrel de la supèrbia i l’autoimportància hi ha un menyspreu cec a les formes de convivencialitat gregària”. El reconeixement del sociocentrisme defensa els béns comuns i el repartiment equitatiu dels recursos, en què “una cooperació intel·ligent i moral incentiva més que qualsevol competició egoista, que només busca l’autogratificació amb la motivació immoral del lucre i del poder”.

Per evitar la corrupció de l’educació i la política, claus perquè la societat no s’ensorri, Da Jandra proposa un salt qualitatiu de consciència en el que anomena “cosmocentrisme”, en què la superació dels desitjos més baixos de l’egocentrisme, juntament amb l’enfortiment de les polítiques igualitàries i públiques del sociocentrisme, donen lloc al reconeixement d’un ordre sagrat que proporciona estabilitat.

En aquest àmbit, la filosofia juga el paper cabdal de ser el complement entre la ciència (els fets) i la religió (els valors), ja que les dota de significats. I és aquí on el seu plantejament casa amb els d’aquells autors que van situar les històries en paratges solitaris com a espai iniciàtic on realitzar-se interiorment: la reivindicació de la filosofia integrada en un pla de consciència espiritual. Així, aquest llibre es converteix en una illa més d’aquest arxipèlag on hi ha les obres d’Ibn Tufail i Defoe i que, un dia, podem incloure en aquest imaginari de paratges idíl·lics, harmoniosos i sense conflictes, on podem passejar.