La mort de Josep M. Bachs és d’aquelles que colpeixen perquè és de les persones que, més enllà de conèixer-les a través de la tele, tens la sensació que pertanyen a un univers simbòlic del teu passat.
La tele és un accessori prescindible a les nostres vides, però mirar-la és de les activitats que hem fet de manera més repetida i constant. Hem compartit aquest acte d’entreteniment amb família i amics i ha servit de motiu de conversa. Cada país té els seus referents: n’hi ha de cabdals i heroics i n’hi ha de quotidians. L’entreteniment televisiu és un factor clau a l’hora de cohesionar una societat: no té més ideologia que la voluntat de divertir però construeix un context que ens identifica com a grup.
A nivell televisiu Bachs va saber connectar amb diferents generacions d’espectadors. I això és molt difícil. Adults i nens eren capaços de repetir les seves frases i reconèixer els personatges que giraven al voltant seu. El Filiprim i el Tres i l’astròleg són, segurament, els exemples més emblemàtics d’aquesta manera de fer. Creava mons que han perdurat en la memòria. El tàndem amb Jaume Perich, les converses amb el Sr. Encarregat (Jaume Sorribas), les aparicions surrealistes del sempre més conegut com l’Avi del Filiprim (Llàtzer Escarceller), els astres d’en Joaquim Teixidor... Bachs no era carrincló ni pretenia ser graciós. Li agradava explotar l’humor de l’absurd, provocar un cert desconcert en l’espectador i mantenir un punt de seriositat i bones formes amb l’audiència. Ell recordava que va arribar a presentar un programa disfressat de Pantera Rosa, però mai perdia el seu esperit flegmàtic. I a més ho feia amb una naturalitat molt sincera. Qualsevol espectador recorda aquelles trucades (“i dos números més”) en què substituïa l’auricular del telèfon per tota mena d’objectes. O aquell bigoti que tothom es preguntava si era real o postís. Bachs sabia crear un univers dels instants més intranscendents. I aconseguia atrapar l’audiència fins al final, que esperava a veure com abaixava la persiana i tancava la paradeta. Entenia perfectament quina era la funció d’una tele pública. Tenia una habilitat especial perquè les qüestions identitàries apareguessin en el programa amb molta quotidianitat, per convertir-les en normals i no en excepcionals. Ningú com Bachs va crear-nos la consciència de l’etiquetatge de productes en català. Però aleshores ni ens n’adonàvem. Gràcies, Josep M. Bachs per la feina feta. I una sentida abraçada als de Palau de Plegamans.