Barcelona10 anys i 5 discos. Lexu’s va celebrar la fita d’arribar a aquests dos “números màgics” -com en diu el seu líder, Carles Gómez- amb un autohomenatge, un CD on repassaven 16 temes destacats de la seva trajectòria i ho feien acompanyats de còmplices com Manu Guix, Salva Racero, Dolo Beltrán i Blaumut. “Segur que aquest disc és el tancament d’una etapa i que n’obre una altra de nova, però no sé cap a on -afirma Gómez, sense aventurar-se a dir si hi haurà nou disc-. Una obsessió que tenia era poder mirar enrere i estar orgullós del que s’ha fet. 10 anys i una nit és la culminació d’això”, afirma el cantant de Lexu’s, que aquest any l’ha dedicat a fer gira d’aniversari (la pròxima cita, el 4 de setembre, serà a Santa Perpetua de Mogoda).
Lexu’s va néixer en un garatge de Tàrrega en una època de transició, quan el rock català ja estava de baixa. “Sempre hem defugit les qüestions polítiques. Cantem en català no per cap política lingüística sinó perquè era l’opció amb què ens sentíem més còmodes. Sempre hem sigut outsiders de la cultura subvencionada. Hem navegat per lliure, amb poc suport”, aclareix Gómez. Potser per això els ha tocat picar pedra. “Hem fet molta feina i hem aconseguit fites, potser petites, que per a nosaltres han sigut titàniques, com tocar per la Mercè. Aquest disc és la degustació del que hem aconseguit, hi hem dedicat temps”, assegura. Buscaven “pervertir” els seus “ greatest hits ” i portar-los a l’actualitat amb nous arranjaments. La banda ja intuïa que les melodies d’alguns dels seus temes, com La vida perfecta o Fràgil, podien funcionar amb nous ritmes, i així han anat de la rumba a la bossa nova en companyia de La Pegatina i de Pep Poblet.
Al disc es nota l’ànima de crooner del cantant. “Crec que és un nínxol que a Catalunya està poc explotat. Una festa major avui ja la fan millor els Catarres”, afirma. El referent és Michael Bublé i, de fet, Lexu’s ja ha fet molts bolos en format lleuger i acústic. “M’ho passo teta”, diu Gómez. Una mostra és el tema que obre el disc, No puc oblidar, cançó de La vida perfecta (2008) que va sonar a la sèrie Polseres vermelles. “Va ser una brutalitat. Aquesta cançó i Abraça’m han acabat formant part de la banda sonora de molta gent. Tant de bo puguem sonar en mil sèries més”.