De Libertàlia als baobabs de Morondava

Vaig anar a Madagascar perquè volia veure els baobabs de Morondava, els més alts del món, però en aquell viatge vaig descobrir una illa molt gran i meravellosa, poblada per una fauna única, com els lèmurs i els camaleons, i amb molts més encants que les diferents espècies de baobabs que hi creixen. Els arrossars de les Terres Altes, els lèmurs del Parc Nacional d’Ivalo, els tsinguis de Bemaraha, les platges de Tulear i les illes de Sainte Marie i de Nosy Be són algunes de les meravelles que es poden visitar a Madagascar, però no em vull oblidar d’Antsiranana, una ciutat que molts encara anomenen amb el nom colonial de Diego Suárez.

Segons em van explicar, el topònim va sorgir d’ajuntar els noms de dos navegants portuguesos, Diogo Dias i Fernan Soares. Resultat: Diogo Soares, que amb els anys -vés a saber per què- es va espanyolitzar en Diego Suárez. Marcada durant molts anys per una base militar francesa, és una ciutat colonial i decadent que encara conserva bones dosis d’encant.

A Diego Suárez, com a lloc límit que és, s’expliquen moltes històries. La que més em va cridar l’atenció va ser la de Libertàlia. Diuen que al segle XVII, quan l’illa era refugi de pirates, al capità francès Misson se li va acudir fundar una república igualitària en una bonica badia molt a prop de la ciutat.

Encara que alguns experts diuen que Libertàlia va néixer de la imaginació del novel·lista Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, altres asseguren que va existir de debò, i que era una república utòpica en què els pirates practicaven la democràcia directa, renegaven de l’esclavatge i es repartien els botins com a bons germans. Tot va anar bé durant un temps, però els pirates van cometre l’error de no comptar amb la població local. Aquests, farts d’ells, els van atacar un dia i els van matar a tots. Libertàlia va durar només 25 anys, però es manté com un curiós experiment utòpic.

Confesso que em va captivar la llegenda de Libertàlia, però el que més em va enamorar de Madagascar van ser els baobabs de Morondava. De les vuit espècies de baobabs que hi ha l’Àfrica, set creixen només a Madagascar, i cap de tan meravellosa com el baobab grandidieri, que pot superar els 30 metres d’altura.

Quan vaig arribar a Morondava, el sol estava a punt de pondre’s i una carreta tirada per un cebú avançava a poc a poc entre els arbres. Era una imatge tan bella que em sentia com si m’hagués colat en un món oníric per una drecera secreta. El color dels troncs, altíssims, va anar virant amb els últims raigs de sol cap a un poderós roig intens.

“Nosaltres, als baobabs, els anomenem Renala, que significa la Reina del Bosc -em va informar el Jean, un rasta que tenia una pensió alternativa al poble de Morondava-. Del baobab ho aprofitem tot: les fulles, per fer infusions contra la malària; el fruit, per menjar-nos-el, i l’escorça, per fer-ne cordes. Els baobabs són els nostres arbres màgics”.

Aquell vespre, a la pensió del Jean, vaig conèixer un japonès que encara estava extasiat pels baobabs que acabava de veure. “He arribat avui des de Tòquio i demà me’n torno. Des que vaig veure la foto dels baobabs de Morondava no he parat fins a tenir els diners necessaris per viatjar aquí”.

Quan li vaig comentar que la resta de l’illa era també molt bonica, va arronsar les espatlles i em va dir: “El que volia veure ja ho he vist. Dubto que en tota l’illa de Madagascar hi pugui haver res que superi tanta bellesa”. L’endemà, a primera hora, el japonès va marxar cap a Antananarivo. Allà pujaria a un avió que el tornaria cap a casa amb els ulls curulls de la bellesa dels baobabs.