La sèrie de Telecinco Aída ha tornat a crear polèmica per culpa del mateix personatge de ficció, Mauricio Colmenero. L’amo del bar feixista, racista, xenòfob, homòfob i masclista que genera habitualment algunes de les escenes més extremes de la sèrie. Anteriorment ja havien rebut els catalans en alguna de les seves intervencions i, per segona vegada, els xinesos s’han sentit ofesos. Primer va ser per Cap d’Any, quan un esquetx feia mofa dels restaurants asiàtics assegurant que en realitat no s’hi oferia ànec i porc sinó gats i gossos. Aquesta vegada Mauricio Colmenero cridava l’atenció a un client xinès assenyalant-li un rètol que especificava que en el seu local no s’hi permetia l’entrada ni a gossos ni a xinesos.
El problema rau en com s’ha d’interpretar una ficció televisiva d’humor. Per a un sector de públic no deixa de ser un simple relat amb el qual establir una distància. Una sèrie de ficció ha de tenir la possibilitat de recrear un personatge racista. El que no tindria cap sentit és construir un personatge racista que fos políticament correcte. És incompatible.
Mauricio Colmenero és només un personatge de ficció i, tot i que malauradament encara hi ha una gran massa de gent que mira Aída com un mirall i no com una història, hem d’aspirar a una societat capaç de distingir entre realitat i ficció.
Ara bé, si analitzem el guió humorístic i els acudits de Mauricio Colmenero podem observar una característica: els col·lectius als quals ofèn estan escollits amb molta cura. Colmenero carrega durament contra dones, homosexuals, catalans, gallecs, llatinoamericans i xinesos. En canvi, hi ha minories i condicions a les quals no s’hauria fet mai referència en un acudit com el d’aquesta polèmica del rètol. No hi ha nassos, per exemple, de prohibir l’entrada a “gossos i negres”, perquè seria massa passat de rosca recuperar una baixesa que té un precedent històric real amb molts morts al darrere. O amb els musulmans, perquè la possible resposta de determinats sectors radicals generen certa basarda. No gosarien posar-se, per exemple, amb els malalts de sida o amb els deficients psíquics. L’excusa de l’humor en la ficció serveix com a argument però admetent que hi ha uns col·lectius amb els quals és més fàcil cometre un abús que amb d’altres. En l’humor televisiu hi ha classisme. Sempre té límits. Pel mateix motiu, per exemple, que fer ara Ocho apellidos vascos no té el mateix mèrit que hauria tingut fer-la vint anys enrere. Tots som iguals i tenim els mateixos drets però no tots som iguals dins d’un acudit políticament incorrecte.