Les arrels islàmiques de Catalunya són tan fondes com desconegudes. Al costat de la forta empremta romana i de la posterior preeminència cristiana, durant l’època medieval part de l’actual territori català va viure dins del regne musulmà de la península Ibèrica, Al-Àndalus, una civilització refinada i culta que no podem menystenir. El 1998 el Museu d’Història de Catalunya i l’Institut de la Mediterrània van dedicar una interessant exposició a aquesta empremta musulmana. Des de finals del segle XX, l’arribada d’immigrants musulmans, primer sobretot del Magrib i després del Pakistan i altres àrees, ha tornat a posar la nostra societat en contacte amb aquesta religió. Història i present s’han donat la mà. L’islam és avui una realitat també catalana a la qual el país no pot girar l’esquena, una realitat que planteja un debat d’abast europeu sobre hàbits religiosos i costums culturals. El dret de tot ciutadà a professar una religió s’ha de combinar amb el deure de respectar drets bàsics sobre els quals es fonamenta la nostra democràcia. No sempre és fàcil. És un debat no resolt, ni aquí ni als nostres països veïns. Un debat, però, que no es pot plantejar des de la criminalització i el prejudici, però tampoc des de la ingenuïtat.
A les portes del Ramadà i a remolc del projecte fantasma de crear una gran mesquita a l’antiga plaça de toros Monumental, un més en una llarga llista d’intents frustrats, avui plantegem al diari si Barcelona ha de disposar, com altres metròpolis europees, d’una gran mesquita. El model actual d’oratoris dispersos i sense condicions no sembla el més adequat. Com diuen tant l’arabista Dolors Bramon com l’escriptor Vicenç Villatoro, totes les confessions religioses tenen dret a disposar dels seus espais de culte. Ara bé, cal vigilar com es financen i qui els gestiona: perquè no es pot amagar que existeix el perill que es converteixin en un espai de control polític i d’adoctrinament des d’una visió de l’islam poc compatible amb els valors democràtics de la societat catalana. Han de ser les comunitats de base establertes al país les que liderin el procés i nomenin els seus propis imams. Només així es garantirà el seu arrelament.