Barcelona cada cop sap valorar millor el seu magnífic patrimoni arquitectònic modernista i treure’n més partit. L’èxit d’ara és fruit d’un llarg procés de dècades: a mitjans dels anys 60 del segle XX encara es va enderrocar la Casa Trinxet de Puig i Cadafalch. El 1968 Oriol Bohigas va començar a girar la truita. Els últims vint-i-cinc anys s’ha consolidat, amb Gaudí com a icona, la marca Modernisme. A l’empenta pública s’hi ha sumat la privada. S’ha convertit en un motor de turisme cultural, amb el reconeixement dels barcelonins, de la Unesco i, sobretot, dels visitants. Dels 7,5 milions de turistes que l’any passat van pernoctar a Barcelona, 5,6 milions van anar a algun dels sis principals edificis modernistes de la ciutat, i la nota que els turistes posen a l’oferta arquitectònica és un excel·lent (9,2). No hi ha dubte que som davant una història d’èxit.
Però atenció a caure en el cofoisme. Hi ha dos perills. L’un és convertir Barcelona en un gran parc temàtic historicista, a l’estil de Venècia; en una ciutat no pensada per als seus habitants sinó només per a uns visitants que busquin confirmar una imatge de postal. L’altre perill, relacionat amb el primer, és que l’increïble atractiu que té el Modernisme eclipsi i desactivi una oferta turística barcelonina que és molt diversa i que encara ho pot ser més. Barcelona ja ha guanyat la marca Modernisme, perfectament instal·lada en l’imaginari de la ciutat i dels seus potencials visitants, però no pot renunciar a altres marques: per exemple, la de ciutat que ha sabut generar un urbanisme de qualitat i una arquitectura oberta a les novetats; la de ciutat amb una oferta comercial àmplia i amb personalitat; la de ciutat amb una activitat cultural molt diversa i que cal mimar més; la de ciutat que s’està fent un lloc en les noves tecnologies; la de ciutat que aspira a ser més sostenible; la de ciutat de congressos i negocis; la de ciutat oberta al mar i que s’hauria d’obrir més a la muntanya; la de ciutat esportiva... Barcelona és Modernisme i ho ha de seguir sent. Però no pot renunciar a ser moltes coses més, a seguir experimentant, a seguir reinventant-se.