L’‘Oda a la Joia’ de Schiller

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsSchiller desertor, errívol de teatre en teatre, tempestejat per passionals afectes fallits, entrà a la fi d’un estiu en el cercle familiar de Körner. Allí trobà mans obertes a l’encaixada, i cors sobreïxents de l’admiració. Per primera vegada en la seva vida, Schiller obirà la calma allí tocant... I cantà la joia. No la seva joia, la de la seva circumstància, com per ventura hauria fet Goethe, sinó la dels milions que s’abracen i cerquen un pare més amunt de la tenda dels estels. Un cant molt generós. Però així mateix pueril. No hi era desmentit aquell estudiantet d’acadèmia militar que dos anys abans de conèixer un home perorava a la humanitat sencera contra els tirans. Un infant -ben altrament que Mozart, per exemple: atapeït de filosofia i d’història i d’erudició; el seu candor no sap ben bé quan cal fer-ne ús. I el seu to se n’infla imponderadament; en parla a tothom i tothora; no veu mai que cal triar perquè arribi aviat el moment d’acabar i endur-se’n una emoció sense nosa. El Goethe triomfant que conversava amb Eckermann, amava retreure el record vivent del gran amic finat munió d’anys endarrere. Mai home al món ne parlarà amb més pura llibertat d’un rival tan dolç ensems al seu cor. Quan és qüestió de la seva grandesa, s’exalta: quan dels seus defectes, Goethe com si somrigués: i tot és presentat com una divergència de gust. Som nosaltres que hem de veure tot el perill de divergir, quant a gust, de Gohete; [...] Quant escriví l’ Oda a la Joia, Schiller no tenia encara un tan benigne conseller; i l’oda resta feixugament sorrada. Beethoven -emfàtic també ara i adés, però no per infantilitat neguitejada de filosofies, sinó per pura violència d’inspiració- n’extragué les estrofes inicials; per ell, els homes d’arreu del món s’han sentit germans i han estimat la noble veu de Schiller. [...]