DE LES ACUSACIONS més injustes, per allunyades de la realitat, que rep el procés en destaco les dels que el retraten com un moviment superficial, una febrada, una moda basada en el populisme aprofitant la crisi. És bastant el contrari. M’adono, sobretot ara que hem passat uns dies tensos i difícils, de la velocitat amb què madura la societat més mobilitzada, amb què rep sotragades, les interioritza i recupera el seu rol. Aquest altre procés, el de prendre consciència de la realitat, el d’arremangar-s’hi, el d’informar-se, el de pressionar, el d’anar fent un dol i patint cures d’humilitat quan el dia a dia es taca i s’allunya de certes idealitzacions, és també un procés irreversible. La capacitat de respondre, la voluntat de saber-ne més, la responsabilitat de saber-se actors fan que el moviment de base sobiranista vagi aprofitant cada patacada per enfortir-se. També em sap greu quan es diu que “la gent” s’ha cregut que això serà fàcil i ràpid. Perquè “la gent” és prou intel·ligent per entendre que tenir pressa no és voler que s’acabi ja, sinó voler que no s’aturi. El que sí que em preocupa és que aquest altre procés, el de madurar, autoorganitzar-se, anar agafant consciència, entomar disgustos, anar veient l’oportunitat regeneradora que s’ofereix, és ampli, és transversal, però no afecta la totalitat del país. La Catalunya mobilitzada marca un ritme, i com que és potent, la gent que no el segueix queda en pantalles anteriors. Per això és tan important, i tan propi d’un país madur, anar teixint complicitats, anar estirant mans, no cansar-se de la pedagogia, de la paciència, de la seducció. Anar mirant enrere per sumar el màxim de gent, gent diferent, amb diferents graus de convicció.