HUMILIACIÓ. És la paraula més escrita, i amb lletres més grosses, per retratar l’1-7 d’Alemanya al Brasil. És el mot més precís, pel com, la xifra, l’escenari. És el somni de tot aficionat, golejar el rival. A mi el 2-6 al Bernabéu em va semblar curt i tot. Però fins i tot aquell dia, en l’orgull d’humiliar l’enemic per excel·lència, notava que el meu gaudi davant la tristesa aliena tenia alguna cosa excessiva, gairebé lletja. Que ho feia encara més atractiu, no vull enganyar ningú. Però que t’ensenya a entendre el concepte i els límits a la vida real. En el bàsquet formatiu s’impedeixen resultats exagerats limitant els marcadors. S’entén que humiliar sempre pot venir de gust, però té conseqüències dures per a l’humiliat. A La demonización de la clase obrera, Owen Jones denuncia el que té de cruel, des del thatcherisme, vèncer i a sobre vexar els vençuts. O enriure’ns de la poca classe que tinguin els pobres, o escandalitzar-nos per algun abús rebent rendes mínimes i no pels grans abusos gestionant beneficis màxims. Aconseguir que alguns es matin per les engrunes i, a sobre, trobar-ho divertit. El creixement de la desigualtat és, de fet, la vexació d’un resultat i un marcador obscens. A la Gran Bretanya les mil grans fortunes s’han doblat en els anys de la crisi, mentre creixia la pobresa. La golejada té un component d’humiliació i indica clarament que el sistema ha perdut del tot, si és que el tenia, qualsevol sentit de fair play i s’ha abocat a un hooliganisme autodestructiu per part de les elits econòmiques.