De la crítica literària de Josep Faulí (Barcelona, 1932-2006) a La Vanguardia (27-VI-1985). Traducció pròpia. El poeta, activista cultural i polític incidental Xavier Amorós (Reus, 1923-2022) va morir el 18 de juliol. Era Premi Carles Riba 1964 de poesia. L’any 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili.
Ens hem acostumat a repetir que la poesia de Xavier Amorós és sempre una recerca en el seu passat. Hi domina el material biogràfic i es construeix a partir d’una senzillesa aparent, rere la qual hi ha un complex món de sensacions i vivències. Fins i tot, potser, de programes. Ja en Qui enganya, para, el poeta confessava: “Perquè el passat i jo,/ dic,/ devem ser / una mateixa cosa”. Ara, quan l’escriptor ens ofereix el seu primer llibre en prosa, sigui per la temàtica, sigui perquè en ell és una constant, o per les dues coses a la vegada, persisteix aquella presència: la recerca del passat, el material biogràfic i la senzillesa aparent. L’agulla en un paller se’ns presenta sota la denominació de “crònica”, i és un text que es balanceja entre aquesta dedicació i la de les memòries. Ens trobem, d’acord amb una anotació final (“fi del primer llibre”), al principi d’un camí que pot ser llarg. És el despertar a la vida de l’escriptor, un despertar que es fa, a través de disset capítols, entre dues dates que no són dues dates qualssevol: la proclamació de la República de 1931 i l’entrada de les tropes faccioses a Reus el 1939. Aquesta ciutat, on va néixer l’escriptor el 1923, és lògicament el gran centre geogràfic d’aquesta prosa, i ho és malgrat que certes inclinacions del mateix escriptor actuen centrífugament i el porten amb més amor i dedicació a la terra dels seus avantpassats, a Maials i, sobretot, al Pradell. Reus i aquelles dues dates resulten capitals, com a límits i com a tema. Per això el llibre comença amb aquestes paraules: “La proclamació de la República a Reus va tenir una acollida entusiàstica...”, mentre que acaba amb una frase curta i contundent com aquesta: “Aviat arribarien a Reus”. Seria bizantí intentar establir si la crònica predomina sobre les memòries o viceversa. De forma més exacta, L’agulla en un paller ha de ser vista com una feliç conjunció dels dos gèneres, tamisats tots dos per la forta personalitat de l’escriptor, qui sense solució de continuïtat refà la seva història personal, que és inseparable de la col·lectiva. [...] A més de Reus, el Pradell i Maials, també la Selva del Camp surt en pàgines que si, en alguns moments, poden semblar costumistes, en d’altres són història certa i viscuda. El costumisme apareix ja en el mateix començament, “en plena epidèmia de xarampió”, quan és presentada aquella forma peculiar de combatre la malaltia: “Amb balcons i finestres tancats i barrats i amb el llum filtrant-se a través d’un drap vermell...”. Notes d’aquesta mena abunden amb varietat de dedicacions i d’importància, però amb encert en la precisió definidora: “A l’àvia, el que li agradava més del món eren les truites d’espinacs. Cosa difícil, que consti, perquè un ou no es gastava així com així. Un ou sencer només se’l menjaven els malalts, almenys en aquells medis rurals...” [...].