Han hagut de passar quatre anys per veure dos estafadors confessos com Fèlix Millet i Jordi Montull asseguts al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona. Llàstima que aquest primer judici, el del cas de l’hotel del Palau, sigui una peça molt menor en el context del saqueig de les arques del Palau de la Música, tot i que sí que serveix per entendre el modus operandi d’una parella que s’aprofitava del nom d’una institució centenària i dels seus contactes a l’administració per fer negocis tèrbols. En aquest cas, la jutge Magdalena Jiménez haurà de determinar si els càrrecs públics, de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat, van ser víctimes de les males arts de Millet i la seva mà dreta o, efectivament, van cometre irregularitats penades per la llei.
És possible que tots dos siguin condemnats a presó per aquest cas (el fiscal demana 10 anys), i que sigui ja en condició de reclusos que hagin d’afrontar el judici sobre l’espoli del Palau de la Música i el presumpte finançament irregular de CDC. Aquest serà efectivament el moment d’analitzar com va ser possible que durant més d’una dècada Fèlix Millet convertís el Palau de la Música en un instrument d’enriquiment personal amb el desviament de prop de 35 milions d’euros, segons els pèrits. Es tracta d’un cas basat, cal remarcar-ho, en l’aurèola familiar de l’expresident del Palau (és renebot del fundador de l’Orfeó Català, Lluís Millet) i en el prestigi de la institució musical. Però la justícia ha d’aclarir els detalls del saqueig i per què van fallar tots els mecanismes de control.
Al final, l’orgia de luxe en la qual es van embarcar Millet i Montull i les seves famílies va ser tan excessiva que va despertar sospites i va acabar amb un anònim a l’Agència Tributària, origen de l’inici de les investigacions. En aquest cas, la complexitat del cas ha allargat la instrucció i ha jugat a favor de Millet, que ahir va comparèixer visiblement envellit i desmillorat. Encara s’és a temps de fer justícia amb els responsables de l’escàndol més greu que ha viscut la societat catalana en la història recent. Però sobretot és imprescindible que se sàpiga, com més aviat millor, tota la veritat sobre l’afer.