El millor sobre: l'Àfrica de Bru Rovira

09-01-2011

La cruïlla del baobab

Passo el primer dia de l'any onze a Fadiouth, Senegal, davant de la costa atlàntica. Hi he anat amb uns amics que no coneixien l'Àfrica i he volgut que ho fessin compartint l'espai de la paraula, el nguel , que és el nom que els habitants de Faiouth donen a la portada que tots els barris tenen per parar-se a descansar, protegir-se del sol, parlar, ronsejar, llegir, fer la migdiada, prendre les decisions importants i resoldre conflictes.

Fadiouth és una illa de petxines tan blanques que castiguen la vista. Els habitants de Fadiouth ensenyen amb orgull als visitants la immensa església catòlica que llueix el seu campanar al costat dels dos minarets de la mesquita construïda a tocar del temple catòlic.

Entre una religió i l'altra s'aixeca l'arbre sagrat, un immens baobab adorat pels uns i pels altres. Diuen que en aquest arbre hi troben el tronc comú, l'essència animista anterior a les dues religions monoteistes. El baobab els ajuda a dirimir els problemes que plantegen les creences de la religió, coses, suposem, íntimes, ancestrals, ja que, de fet, abans d'abraçar la fe en Déu, la mirada en el més enllà, tots formaven part del misteri de la natura. La convivència entre l'islam, el catolicisme i l'animisme també es va fer palesa en l'immens cementiri que s'aixeca en una illa veïna.

I és aquesta capacitat de dialogar sobre les coses que els separen, les dues religions, a partir d'una pertinença comuna, l'animisme, el que, segons expliquen, els permet gaudir de la pau social i de l'harmonia que presideix la vida de cada dia i els immunitza contra el terrabastall universal del fanatisme, cada dia més sorollós.

Quan es parla de l'Àfrica s'acostuma a fer servir el tòpic segons el qual els africans no estan preparats per a la democràcia, potser perquè no han conegut la Il·lustració i han passat del tribalisme al colonialisme i a l'estat nació modern. A Joal, el poble que està enganxat a Fadiouth, hi va néixer el primer president de la independència, el venerat poeta Léopold Senghor. Senghor deia que els africans coneixien perfectament la democràcia perquè estaven acostumats a prendre decisions dialogades molt abans que l'home blanc trepitgés el continent. Fadiouth és un poble de majoria serer. Els serers han tingut la dona com la font de la vida sobre la qual s'estructurava la comunitat. Així, els lligams de sang no són de pare a fill, sinó de la dona al germà gran.

Aquesta cultura es va anar debilitant a finals del segle XIX amb l'arribada de la religió, que va donar rellevància a la família patriarcal en contra del matriarcat. També l'escolarització va fer que els valors dels blancs ajudessin a relativitzar els límits del mateix sistema social i, al final, el contacte amb la ciutat i el turisme han acabat per transformar l'antic ordre.

Queda, però, el baobab, l'arbre sagrat, i l'espai de la paraula, el nguel . Tot plegat unes bones arrels africanes per pensar el món d'avui i ajudar-nos a pensar també a nosaltres el propi món.

16-10-2011

"They comin' again": tornen

El senyor de la guerra, Prince Johnson, ha aconseguit ser la tercera persona més votada en les eleccions presidencials de Libèria, on la favorita és l'actual presidenta i Nobel de la pau, Ellen Johnson Sirleaf. Prince Johnson té una història de terror ben coneguda pels liberians. El Nadal del 1989 va ocupar amb els seus guerrillers el palau presidencial i va torturar el president Doe fins a la mort. El 2009, la Comissió per la Veritat i la Reconciliació (TRC) va concloure que entre el 1979 i el 2003 s'havien assassinat al país unes 250.000 persones. Donades les fortes implicacions de tota la societat en el conflicte, el TRC recomanava que tots els que havien participat activament en el conflicte no poguessin prendre part en la vida política del país durant 30 anys.

Prince Johnson era un dels que no havien d'anar a les eleccions. Però la recomanació del TRC també esquitxava l'actual presidenta, ja que també va prendre part durant la guerra. Així que va renegar del TRC.

Als occidentals ens sembla inconcebible que, després d'Auschwitz, un criminal nazi pugui concórrer a les eleccions. Els africans, en canvi, s'han de conformar a construir el seu futur polític sobre les teies enceses del foc que els ha destruït en el passat.

Es veu que no calia fer neteja. Que n'hi havia prou enviant els Cascos Blaus per vigilar les eleccions i posar una dona amiga, premi Nobel de la pau. Es veu que no passa res si les víctimes es troben cara a cara amb els seus assassins i els veuen asseguts al Parlament, com si la guerra no s'hagués acabat i calgui preparar-se perquè torni el pitjor. Perquè això és el que pot passar.

" They comin' again " [Tornen] és el nom del rap de moda que es canta aquests dies a Libèria.

06-05-2012

El professor que dibuixa sobre la sorra

-Vostè va néixer aquí, en aquest poblet?

-I tant! Fa més de seixanta anys, seixanta-quatre, per ser exacte. ¿Li sembla que encara m'aguanto prou bé? Sóc professor de matemàtiques, professor retirat.

Yall Amadou Tidiana viu al poblet de Ganki Dieri, al costat maurità del riu Senegal. Combina l'ensenyament amb el disseny d'una assecadora de verdures solar. És una mena de taula metàl·lica plena de forats amb un sistema de ventilació que no acabo d'entendre. Pel que sembla, Yall Amadou diu que ha trobat la manera de mantenir-les seques, amb totes les seves vitamines, cosa que permetrà omplir el rebost i preparar-se per als difícils mesos que s'acosten.

-Ni somiar en les neveres, en l'electricitat, en la gasolina -diu el professor aixecant les mans en direcció a les cabanes que l'envolten per mostrar-me les limitacions amb què s'ha d'enfrontar per fer la seva feina d'inventor al servei de la comunitat i adaptar-se als escassos recursos i als nombrosos problemes que pateixen els seus veïns.

El professor, doncs, viu ben acompanyat i les dones m'expliquen que s'ocupen de donar-li cada dia un plat de menjar i vigilar que es llevi, estengui l'estora a terra, prepari el te i es concentri en els càlculs i els dibuixos que configuren el seu univers i que, abans de passar al paper, assaja sobre la terra servint-se d'un pal.

Com a únic luxe, el professor de matemàtiques, que va haver de deixar la docència fa uns anys, té un petit transistor de piles que el manté en contacte amb el món de fora i l'ajuda a preveure els problemes que s'acosten i a enginyar què podria fer per alleujar-los.

Aquest any té una gran feina: la fam i la guerra tornen a castigar el Sahel.

02-12-2012

"Per favor, doctor, no ens deixi soles"

El clam de les dones congoleses perquè torni el doctor Denis Mukwege s'aixeca com una sola veu a Bukavu, al sud del llac Kivu: "Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d'avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni!", recullen les veus de les dones en ràdios locals i agències de premsa.

De la República Democràtica del Congo, de la regió situada a l'est del país, entre les fronteres d'Uganda, Ruanda i Burundi, només ens n'arriben notícies de guerra. Notícies sobre l'explotació massiva, il·lícita, dels recursos minerals, però molt poques notícies sobre el combat d'una població silenciosa que lluita per sobreviure i preservar la dignitat enmig d'un escenari dominat pels diferents grups militars i els interessos sobre els recursos que hi tenen els països veïns i els seus clients, les grans potències estrangeres.

Des del 1997, una nova tragèdia -a part de la pobresa- s'ha convertit en una epidèmia al Congo: les dones de l'est del país són violades sistemàticament pels soldats de tots els exèrcits que controlen la regió. I moltes de les pacients que arriben a l'hospital de Bukavu, d'on ha hagut de fugir el doctor Mukwege, presenten greus ferides, ja que a la violació s'hi suma molt sovint ferides de bala i la destrossa de la vagina per la introducció salvatge de tota mena d'objectes.

Des d'aleshores fins avui, és a dir, durant setze anys, es calcula que més de 500.000 dones han estat violades. La violació, la destrucció de la dona, s'ha convertit, doncs, en una arma de guerra, una metàstasi que s'ha anat estenent gradualment a tota la societat. "És com una epidèmia, una malaltia que ha estat inculcada per la guerra a la cultura masculina del país", explica el doctor Mukwege en el llibre de la periodista belga Colette Braeckman L'home que repara les dones .

28-04-2013

Al final de la cadena, per sota dels aturats

La majoria de les empreses que inverteixen al Marroc, és a dir, que se serveixen de la mà d'obra del país, són empreses estrangeres, de manera que els obrers marroquins s'han convertit en la darrera anella de la cadena productiva d'una indústria que a l'hora de buscar beneficis i rebaixar preus posa l'accent en la deslocalització del treball, seguint una tendència que en el nou capitalisme s'ha convertit en recepta. Darrere d'aquestes inversions hi ha una aparença de desenvolupament, fins i tot un clima de favor, com si els estrangers, els clients europeus, els empresaris amb noms espanyols, anglesos, alemanys, francesos, saudites o xinesos -els nord-americans tenen el monopoli del planter i els pesticides-, haguessin decidit venir al país moguts per aquella idea tan de moda fa unes dècades segons la qual la millor manera de mantenir un bon clima d'equilibri amb el sud -i de frenar l'emigració- era col·laborar en el seu desenvolupament.

La realitat, però, s'allunya força d'aquesta fantasia, i el que de fet està passant és que la feina que avui ningú vol pagar als nostres països a un preu raonable -el preu que signifiquen uns salaris i unes condicions laborals dignes- ha trobat una massa obrera enorme als països pobres; un nou proletariat condemnat a una explotació tan lamentable que fan retrocedir dos segles els drets civils conquerits pel moviment obrer.

Els nostres països paguen aquest desgavell amb l'atur; els països pobres ho paguen amb un tracte indigne, inhumà. La cadena productiva fora del control del sentit comú vol rebaixar el preu de cost estalviant en els treballadors que són al final del procés productiu, mentre que els intermediaris i els supermercats -les grans empreses transaccionals, però no la societat- s'emporten la part més important del benefici. Un benefici que s'evapora en una amalgama financera incontrolable.