EL 30 DE SETEMBRE del 1977 un consell de ministres extraordinari va aprovar el restabliment provisional de la Generalitat i el reconeixement de la legitimitat històrica de Josep Tarradellas com a president. Aquesta va ser la filigrana jurídico-política més arriscada de la Transició: es reconeixia la legalitat republicana en la persona de Tarradellas (assumint un resultat electoral de l’any 1932!), però no la del govern republicà espanyol, per exemple.
Aquesta contradicció va ser subratllada per la premsa estrangera (per exemple per The Times ), tal com explica Jaume Guillamet a El desafiament català (L’Avenç), un relat de la Transició confegit basant-se en les cròniques que van escriure els corresponsals estrangers i que ha estat minuciosament espigolat per un equip d’investigadors de la UPF. Aquesta mirada exterior resulta especialment lúcida en alguns aspectes, per exemple quan el diariLe Monde se sorprèn que, el dia del restabliment de la Generalitat, aquesta no és la notícia destacada de portada a Madrid sinó la dimissió de llavors ministre de Relacions amb les Corts, Ignacio Camuñas.
El corresponsal d’aquest diari, Marcel Niedergang, havia escrit el 6 de juliol del mateix any un llarg article en què definia la posició de partida dels catalans en el debat autonomista: “La Catalunya alliberada. Espanyols potser, castellans mai”. I hi anticipa el que vindrà: “Aquest difícil i interminable diàleg entre castellans buròcrates i catalans industriosos, les ironies, els retrets, les acusacions són múltiples, i els complexos, de superioritat o inferioritat, també són compartits”. Niedergang copsa que es troba al davant d’un problema irresoluble (com havia endevinat Ortega) si cap de les parts cedeix. 37 anys després el diàleg és inexistent i Ignacio Camuñas ha reaparegut com a dirigent de Vox. És un senyal?