DEL TOVALLÓ de Messi a la crida de Clara Segura a entrenar l’ànima. D’aquí uns anys algú estudiarà la bobina d’aquests anuncis de Damm convertits en esdeveniments i entendrà que el 2014 la cultura estava a l’espera del punt d’inflexió i necessitava l’empenta de tothom. Un anunci de cerveses no arregla res, però són uns minuts d’or que aquest any interpel·len els espectadors asseguts al sofà i els diuen: “¿No és el moment d’aixecar-te?” He llegit des d’adhesions i agraïments entusiastes i merescuts a gent que al·legava, també amb raó, que el problema era el de l’IVA, no la mandra d’aixecar-se. Aprofito l’excusa cervesera per recordar que en la creació i el consum cultural tenim un doble repte d’alt risc. I l’hem de superar en rigorós directe. Començo pel segon, que és inventar noves fórmules, nous models, crear nous circuits, maneres diferents de fer sostenible el sector. Però el primer és més urgent: sobreviure mentre això arriba. Trobar la manera que el talent que ens ha d’alimentar l’ànima s’alimenti literalment. He defensat sovint aquí un consum responsable que consisteix a assumir que les nostres decisions de compra són accions de suport a una manera de fer, a uns productors. Com més costa quadrar números més conscients hem de ser de la transcendència de cada tria. Una compra no és un retuit, és una inversió. El cas del consum cultural és un exemple de retroalimentació. I de paladar. Triar qualitat és gaudir-ne i alhora fer-la possible. Ho diré en negatiu, en format d’anunci electoral: si tu no hi vas, ells tanquen. I tu t’ho perdràs. Qui té marge de maniobra té el deure d’actuar en conseqüència. En treu un rendiment directe, i inverteix en el futur de tots.