Del ‘new momism’ al club de les males mares

Barcelona“Si no has hagut de trucar al servei de toxicologia, no ets mala mare”. “No suporto veure la casa bruta. Ara mateix m’aixeco... i apago els llums”. “Anar a la feina el dilluns per descansar del cap de setmana”. “El meu fill serà l’únic de la Terra que no podrà dir que com les croquetes de la mare no hi ha res”. “Que aixequi la mà qui no hagi confós mai el Dalsy amb l’Apiretal”. Aquests són alguns dels pensaments impurs que mares d’arreu de l’Estat han anat confessant al Club de Malasmadres, una comunitat nascuda a internet i que ja suma a les seves xarxes quasi 40.000 seguidors. Aquestes males mares, que no recorden el nom dels professors del seu fill i que cada setembre s’alegren que els seus fills tornin per fi a l’escola, no són unes desconegudes per als lectors de l’ARA. Fa quatre anys que Anna Manso ens les descriu al Criatures, a La pitjor mare del món, en primera persona.

Mares perfectes i mares reals

“Són les mares reals, amb ganes de desmitificar la maternitat i d’agafar-se la vida amb humor”, explica a l’ARA Laura Baena, creativa publicitària i fundadora del club. “Volia anar una mica a la contra del model de superwoman : una dona tan perfecta com les nostres mares i que alhora ha de treballar i seguir el ritme de la societat”. En cert sentit, són la resposta al que als mitjans anglosaxons es comença a conèixer com el new momism, una visió romàntica de la maternitat que defensa que una dona només pot estar completa si és mare. “El new momism és el mite de la mare perfecta, però cap dona hi pot arribar. La llista de coses per fer inclou: posar-li música de Mozart a la seva panxa d’embarassada, fer servir cartes d’àlgebra al memory amb el fill de 6 mesos, ensenyar a la nena de 3 anys a llegir James Joyce, conduir 5 hores per un partit de futbol i... ah, sí, ser sexi i alegre mentre ho fa tot”, ironitzava Susan Douglas, autora de The mommy myth, en una entrevista a la CBS.

Alguns han catalogat el new momism de corrent postfeminista, un pas més enllà del feminisme que Nancy Huston, autora de Reflejos en el ojo de un hombre, definia així a El País : “Les feministes sempre han considerat que les dones es veuen forçades pels homes a posar-se guapes, i això els sembla aberrant. Però la coqueteria i la seducció són universals, actuen com a motor de la reproducció, i el 80% de les dones que neixen tenen fills. No serveix de res negar-ho. La igualtat està molt bé, però per aconseguir-la és necessari saber que els homes i les dones parteixen de llocs diferents, i que mentre nosaltres neguem aquestes diferències, el capitalisme les exacerba amb tota tranquil·litat”. Aquell capitalisme que vol convèncer que sense el xampú amb triple efecte abrillantador no trobarem l’amor o que sense l’últim i més exclusiu model de cadireta no podrem ser bons pares.

Sobre si el new momism és postfeminista o no, Susan Douglas i Meredith Michaels, autores de The mommy myth, avisen: “Un aspecte clau del new momism, de fet, és la insistència feminista que les dones poden escollir, que controlen el seu destí i que tenen autonomia. Però aquí és on el feminisme es distorsiona. En el new momism l’única veritable i genuïna tria que es pot fer com a dona, aquella que demostra, primer, que ets una dona de veritat, i segon, que ets una dona decent, que paga la pena, és convertir-se en mare i criar els fills amb una combinació de l’abnegació i el professionalisme que implicaria una clonació creuada entre la mare Teresa i Donna Shalala [secretària de Sanitat durant el govern de Bill Clinton]. El new momism, per tant, és profundament contradictori: es nodreix del feminisme i alhora el repudia”. Les dues autores, a més, critiquen que a les dones que decideixen ser mares se’ls imposin uns estàndards d’èxit i perfecció que són un miratge impossible d’assolir. Una imatge de mare ideal que Douglas atribueix a quatre factors: la por, la fantasia, el màrqueting i la política. “Engeguem la televisió i ens trobem amb les mares famoses que ens diuen que la maternitat és sexi, fàcil i meravellosa: “Però les mares reals no tenen un exèrcit de nannies!”, rebla en l’entrevista a la CBS.

Per Douglas, la maternitat és l’assignatura pendent del feminisme. “Una de les coses que feien fer els moviments de dones era crear grups en què les dones es trobaven i parlaven sobre els mites al voltant dels homes i com podien fer-hi front. Hem de tornar a fer això, però sobre la maternitat. Imagineu-vos què passaria si la setmana que ve la majoria de dones d’Amèrica s’asseguessin i enviessin un correu electrònic al seu candidat a la presidència o al Congrés i els diguessin: “¿Quan començareu a fer cas a les dones i les criatures en les polítiques públiques?” ¿No creieu que la política canviaria?”, es qüestiona.

Si no ets amiga, ets enemiga

“M’han preguntat moltes vegades si som un grup feminista -diu Laura Baena, fundadora del Club de Malasmadres-. El feminisme ha fet molt per la dona i cal lluitar per la igualtat, però crec que cal anar més enllà. Per sort o per desgràcia, la maternitat no és igual per a la dona que per a l’home. La frustració de moltes mares és que quan tenen un fill de sobte les releguen a la feina o elles es frenen perquè se senten cansades”, afirma la creativa.

L’espanyola mitjana, de fet, aplaça la maternitat cada vegada més, fins als 31 anys, actualment. D’altra banda, un 51% de les que treballen no tenen fills i un 85% renuncien a tenir un segon fill per la dificultat de conciliar, segons dades de l’INE. Les dones, a més, representen el 37% de les plantilles cotitzades, però només el 22% dels càrrecs mitjans, l’11% de l’alta direcció i el 10,5% dels consells. “Necessitem polítiques que afavoreixin la vida de les mares i lluitar per aconseguir-les. No en comparació amb l’home, sinó com a mares i dones per elles mateixes”. I per Baena, el Club de Malasmadres és una manera de lluitar-hi, des de l’humor i creant xarxa. “De vegades sembla que quan ets mare tothom pot opinar i jutjar-te”. A la blogosfera maternal, diu, això s’accentua més: si no ets d’un bàndol, ets l’enemiga.

“En comptes de criticar-nos hauríem d’unir-nos i lluitar per un mateix objectiu, per les preocupacions reals, com ara la conciliació”, rebla la mare i publicitària. I no passa res si mentrestant les croquetes no surten com les de l’àvia o no ets del Club de Buenasmadres, “les que pots identificar al parc perquè sempre porten dues mudes i berenar per a tots els nens”, riu Baena. Al final, diu, “un «t’estimo» del teu fill és la kriptonita de tota mala mare”. I de tota bona mare.

La maternitat com a eina política

Judith Warner, l’autora de We’ve got issues: Children and parents in the age of medication, diu: “Ser mare és sinònim de ser persona. No importa qui siguis, no importa què hagis viscut o quants diners tinguis. Si ets mare, ets senzilla, decent, ets real”. Aquesta premissa, escriu Warner al New York Times, s’ha utilitzat sovint, i ara més que mai, com a eina política. L’autora fixa els primers passos d’aquesta pràctica en un moment molt concret de la història, quan l’any 1992 l’activista Patty Murray va sortir escollida per al Senat dels Estats Units sota el lema “Senzillament una mare en vambes”[Just a mom in tennis shoes ].

Aquesta imatge de marassa és especialment important avui dia als Estats Units, on, històricament, els homes han votat més que les dones. “És així almenys fins a les eleccions presidencials del 1980, quan la situació es va capgirar i des d’aleshores les dones han anat a les urnes més que els homes”, explica Judith Warner.

Des d’aleshores, als EUA, el paper de mare entregada és una carta que han utilitzat en algun moment tant les dretes com les esquerres, des de Sarah Palin fins a Michelle Obama. Palin, per exemple, va publicar un vídeo al seu compte de YouTube titulat Mama grizzlies (mare óssa) en què deia: “Les mares sempre saben quan alguna cosa va malament. Tenen un sentit instintiu del perill, igual que els óssos quan algú ve per fer mal als seus ossets”. En campanya, per la seva banda, Michelle es presenta no com una advocada educada a Harvard i Princeton, sinó com a mare protectora i implicada: “Quan penso sobre els temes a què ha de fer front la nostra nació, penso en què significa per a les meves nenes”, va dir en un dels seus discursos de campanya. Un canvi radical des que el 2002 Hillary Clinton va dir -irònicament- allò de: “Suposo que podria haver-me quedat a casa fent galetes”.