Per primera vegada en la seva vida, el patriarca Feliu Pocapena sabia què era la desolació. Bé, per ser exactes, per primera vegada en la seva vida sabia què era sentir alguna emoció en concret.
-Però no hi ha res? -sanglotava, adreçant-se a la seva esposa-. Res de res?
-Ni un cèntim -va corroborar la matriarca Núria Pocapena, amb visible satisfacció.
-Ben fet, mama -la va felicitar la filla Marta-. Estàs posant a lloc els xacres dominadors, que són els que obnubilen el cervell masculí.
El patriarca Feliu Pocapena es va adreçar als convidats (als supervivents, òbviament) i va explotar:
-I vosaltres, què mireu? Fora d’aquí, barruts! Ja ho heu sentit, estic arruïnat i no estic per convidar-vos a un bufet fred!
El fabricant Jaume Deunhidó, el notari Pere Jaquehisom, la fiscal Esperança Segonselpreu i el farmacèutic Amadeu Niunacosanilaltra van contestar a l’ensems:
-Home, Pocapena, per a bufet fred el de tots aquests que tens aquí estesos a la piscina.
-Que marxeu, he dit! -va cridar el patriarca, a punt de la histèria.
-Carai, quin mal geni -va remugar el farmacèutic Niunacosanilaltra-. Jo que et volia proposar una inversió en les meves pastilles contra la disfunció erèctil...
-A fer punyetes!
Per una vegada a la vida, el patriarca es va fer escoltar i lentament, un darrere l’altre, els convidats que encara podien moure’s varen anar desfilant cap a la sortida, inclosos els trabucaires, en Peret i la seva banda, i el president Pujol, que encara va donar una paraula de coratge al seu amfitrió:
-No s’ho prengui així, Pocapena, que no s’acaba el món. Miri’m a mi, que he decebut Catalunya i estic fresc com una rosa.
Feliu Pocapena va respondre amb una expressió que no reproduirem, per respecte als lectors sensibles. Quan tothom va haver sortit, l’àvia Mercè, amb un somriure ebri, va dir:
-Nen, de tota la vida que has estat tonto, però avui t’has lluït.
-Mare, no em diguis nen! Que faig setanta-cinc anys!
-Més a favor meu, doncs -va respondre l’àvia mentre es posava una copa i deixava l’escopeta a terra.
Va ser un error. En menys d’un segon, i amb una rapidesa sorprenent, el patriarca Feliu Pocapena va engrapar l’arma i se la va posar sota la papada.
-Que em mato! -va anunciar.
-Home, no faci això! -va cridar el gendre Colau Arguimbau, mentre es precipitava damunt del sogre per dissuadir-lo de cometre un disbarat.
-Tu calla, mallorquí imbècil! -va cridar Feliu Pocapena.
Varen ser les últimes paraules del patriarca. Quan Colau Arguimbau va caure damunt seu, l’escopeta se li va disparar i l’única bala que quedava va ser suficient per enviar-los a tots dos a conèixer sant Pere.