Divendres a la nit Cuatro va estrenar una nova sèrie, Dreamland. Un nou format a mig camí entre el reality i la ficció en què els actors que fan d’alumnes d’aquesta nova escola d’artistes s’interpreten a ells mateixos. A partir de les seves vivències s’han creat uns protagonistes de vides melodramàtiques. L’ambientació de la sèrie és espectacular i molt treballada. La realització també és valenta i diferent: plans seqüència llargs que funcionen gairebé com un lipdub. Ara bé, el guió és absolutament artificial i tòpic. El nivell interpretatiu de tots plegats és, una vegada més, pitjor que amateur. Tant dels que fan de professors com dels que fan d’alumnes. Els veterans estan sobreactuats i cada frase la reprodueixen amb una transcendència que fa riure. Se senten com si estiguessin representant Hamlet amb la Royal Shakespeare Company. Els més joves tornen a ser escollits pel seu atractiu físic, però sense cap mena d’aptituds interpretatives, més enllà de les habilitats d’alguns per al ball. Ara bé, si un ballarí professional veiés l’escena en què fan classe de ballet clàssic, es moriria de l’espant. És la farsa de la pedagogia artística més escandalosa de la televisió. Fan veure que aprenen quan salta a la vista que tots plegats ja han tocat sostre. A això cal afegir-hi un problema d’edat. Molts dels que pretenen triomfar en el món de la dansa d’aquesta escola ja estan més a prop d’anar pensant en la retirada que no pas de tenir esperances de futur.
La sèrie és una hàbil combinació d’escenes melodramàtiques relacionades amb la crisi i un seguit de videoclips musicals molt emfàtics. Vindria a ser el top manta televisiu de la mítica sèrie Fama, però amb menys argument i més escenes (dolentíssimes) de ball i música. Inclouen una mena de boira de fons en els espais i una il·luminació molt càlida. Hi ha una clara voluntat d’arribar a l’espectador a partir de l’emoció: música èpica, melodrama, coreografies pujades de to i molts cossos mig nus movent-se a la vegada. Múscul untat d’oli, molt pit i cuixa fibrada. I condueixen l’audiència en un bucle molt pobre i tòpic des del punt de vista narratiu. Venen aquesta imatge televisiva de l’esperit de sacrifici absolutament inversemblant: un sacrifici guarnit d’esteticisme, d’una heroïcitat de pa sucat amb oli i de joves ploramiques que no paren d’explicar-nos que la vida és molt dura. És soporífer i una autèntica pèrdua de temps. Si per a un divendres a la nit Dreamland és l’opció d’esbarjo que trieu, teniu un problema greu.