ABANS D’ARA

“El nacionalisme de l’art” per Josep Aragay

De Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) a La Publicitat (8-VII-1920). En la nova Catalunya que projectaven noucentistes com Josep Aragay (Barcelona, 1889-Breda, 1973) la cultura i l’art eren estructura d’estat.

Carles Riba ‘jordi March’ 1920
23/03/2015

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsAra i adés, a Catalunya, han sorgit veus parlant de confusió dins la nostra renaixença artística -àdhuc dins la literària. Però per ventura la veritat és que certes insuficiències o vacil·lacions de norma, i certes desviacions, quasibé renegaments d’un temperament nacional profund que existeixin, són més aviat en la doctrina predicada que no pas en l’obra realitzada. [...] Una sola condició sembla imposar-se, per a fer possible la suma dels valors dispersos en un superior valor de conjunt: i és la d’aquest comú denominador d’orgull nacional, d’aplom i de confiança en els destins de Catalunya, traduint-se en recerca i renuament de la vera tradició catalana, que reclama, en el seu darrer assaig, Josep Aragay. [...] Poques pàgines s’hauran escrit a Catalunya -on altrament aquest gènere no és rar, donada la mena d’enemics que solem haver de combatre- en què ironia i argumentació s’entreteixeixin amb una intensitat tan feliç com en algunes d’aquest assaig de Josep Aragay; posem per cas la final del capítol “Els avantguardes de l’art”. I és aquesta fecunditat verbal que salva, en els primers capítols, els perills de la insistència, la qual, si és necessària en una obra de combat, enlletgiria una obra de doctrina pura. [...] L’orgull nacional recobrat, faria que no fos deixada a l’atzar d’un instint indecís la salvació d’aquella personalitat pròpia que un conscient voler pot salvar i arbitrar. El dia en què aquesta veu de concòrdia i de seny fos oïda, començaria per a Catalunya la reconstrucció de la ciutat, és a dir, com ve a definir Aragay, la nova Catalunya encarnaria plàsticament la seva fesomia nacional. Perquè fos en el futur com la Florència per ell evocada, tan fidel a ella mateixa a través de totes les tempestes de la vida ciutadana i de totes les recerques de la curiositat espiritual; amb places com aquella “de les quatre meravelles de marbre blanc” de Pisa, on el patriotisme ardent sabé incorporar, dins un estil propi i únic, els trofeus dels quatre cantons de la Mediterrània.