NO ÉS FÀCIL, fer P-4. Moltes criatures encara fan migdiada, alguns ja no, i havent dinat hi ha mal humor a la classe. És ben bé un curs de transició: a P-5 ja aprendran a llegir, ja arribaran somrient a l’aula de les balenes, o dels lleons, ja no quedarà rastre de cotxets, però als 4 anys són tan petitons encara... Aquesta podria ser una conversa tipus per descriure la vida a aquesta edat. No a tot arreu. Hi ha escoles a casa nostra on alguns nens de 4 anys només tenen garantit l’àpat del migdia, i si hi ha beca. No tenen tanta son, se l’han tret de les orelles per força. Ahir va ser notícia que un nen de quatre anys caminava sol pel desert a la frontera entre Síria i Jordània. Fugia de la guerra amb la família, es va perdre, i l’han trobat sa i estalvi. Duia una bossa de plàstic amb totes les seves pertinences, no l’havia deixat anar. La reportera de la CNN n’ha fet la foto, l’agència de l’ONU d’ajut als refugiats ha assegurat que ja l’ha reunit amb els pares. Capítol amb final feliç, i anècdota que té sortida als mitjans, perquè ens acosta la realitat. Quan fem això és fàcil que algú critiqui dient que fixem el focus en aquest nen i no en els milers que han mort. I pot tenir raó. Depèn. És com parlar d’un subsaharià concret, amb nom i cognom, que s’ha deixat la vida ofegat per gasos lacrimògens, o parlar de l’amenaça que diu el govern que suposen 30.000. El nostre dia a dia es mou entre les xifres i les lletres. I de tant en tant hi hem de posar cara. I la cara del nen sirià que aquí faria P-4 i estaria de mal humor si no hagués fet la migdiada, i allà travessa sol el desert buscant els pares, ens pot ajudar a fer-nos caure la nostra de vergonya per girar l’esquena a aquest drama. El dels refugiats, el del tràfic de persones.