SOVINT S’IGNOREN les conseqüències de negar el caràcter “sobirà” del poble de Catalunya i, per tant, de consagrar el seu no dret a decidir. A la pràctica significa acceptar que l’opinió dels catalans és perfectament negligible per se, de manera que només és significativa si la conjuntura la converteix en àrbitre del plet espanyol. Aquest principi és més fàcil d’entendre a través d’un exemple: si el 20 de novembre del 2011 cap català hagués votat el PP, Mariano Rajoy hauria guanyat igualment per majoria absoluta, perquè el resultat a Catalunya va resultar totalment accessori en el context espanyol. Per això és tan complicat defensar públicament que els catalans no tenen dret a decidir (només ho fan el PP i Ciutadans), ja que en el fons suposa acceptar una condició de subalternitat que només poden acceptar aquells que troben la plenitud identitària en un altre col·lectiu, en aquest cas l’espanyol.
Aquest fet té unes implicacions importantíssimes perquè afecta com et penses a tu mateix (com a part d’un cos més gran i submergit en ell, o com a subjecte autònom que actua amb una lògica pròpia) i determina en el camp polític quina és la teua estratègia. És molt diferent posar l’accent en la capacitat d’influència en un cos més gran (la vocació de lobi català que té per exemple el PSC dins del PSOE) que veure’t com a emancipat i arribar a la conclusió que són els altres els que s’han d’adaptar a les teues decisions i no a l’inrevés.
Portat el no dret a decidir a l’extrem, el PP hauria de dir clarament que Catalunya no pot ser independent ni tan sols si ho volen tots els seus ciutadans. Però fins i tot el més espanyolista del PP hauria d’admetre que políticament seria molt difícil de sostenir. Jo diria que impossible. I això demostra que, malgrat el TC, aquest debat no és sobre legalitat sinó sobre una realitat tan tangible com són els vots.