No tinc emoticones per explicar el que sento

“Avui, Sant Jordi, fa tres mesos i mig que sortim junts, i també avui jo en compleixo catorze i mig. T’estimo. No tinc prou emoticones per explicar el que sento. L’amor era això, i jo no ho sabia. Ets el millor que m’ha passat a la vida: no vull que et separis mai de mi, necessito tocar-te, acariciar-te tots els minuts del dia. Quan sóc a classe, només penso en tu, només desitjo tenir-te ben a prop. Quan caminem junts pel carrer, no et puc treure els ulls del damunt, és com si el món no existís, tu i jo junts per sempre. Noto com si estiguéssim connectats per un fil invisible, per un sentiment indestructible superior a tot. La meva mare, que està una mica mosca, m’ha dit una paraula per definir la nostra relació: diu que no és amor, sinó dependència. Diu que aquesta relació tan forta que hem muntat és malaltissa i que no aprovaré segon d’ESO. M’és igual. Tu m’ajudes molt, amb tu em sento més segura. Sí que és amor. Per això t’escric aquest missatge avui. Com que els pares no em passen setmanada -estic castigada-, no et puc regalar res, ni tan sols una trista funda de mòbil de segona mà, però això no disminueix el que sento per tu. El més important és que ens tenim l’un a l’altre. Si algú em volgués separar de tu, em posaria histèrica, seria capaç de fer una bogeria. Sí, estic boja per tu. Mai havia sentit una cosa així. És fortíssim! Amor meu, tu m’il·lumines, em guies, em fas companyia, em distreus, ets l’únic que dóna sentit al meu món: ets el meu món. No sé com podria viure sense tenir-te al costat. De debò, t’estimo molt, molt, molt.

Adorat iPhone meu, no m’abandonis mai. Petons. Giorgina”