D’Albert Mallofré (Vilanova i la Geltrú, 1926 - Barcelona, 2017) a La Vanguardia (21-VIII-1977). Traducció pròpia. Núria Feliu (Sants, 1941-2022) va morir el 22 de juliol. El 9 de setembre serà el cinquè aniversari de la mort de Mallofré, crític musical molt atent a la carrera d’aquella figura singular de la cançó catalana, pionera en interpretar jazz en català.
L’últim disc de Núria Feliu –el seu 12è “llarga durada” publicat fins ara, tots ells en català– és pel seu contingut i el seu tractament, ben diferent de tots els seus precedents. Sembla últimament com si la popular cantant volgués demostrar que la seva capacitat interpretativa li permetés abordar fàcilment gèneres molt diversos, doncs d’un temps ençà les seves produccions discogràfiques han entrat en camins tan divergents como cuplets i cançons tradicionals, cançons de Mistinguett, temes actuals de Broadway o temes de pel·lícules (antigues i modernes), boleros típics centreamericans, cançons d’Apel·les Mestres, etc. Dins aquesta tònica de ramificació contínua s’inscriu aquest darrer disc, El cant del poble. El contingut és temàticament coherent, però divers. És com una antologia patriòtica catalana i en aquest sentit pot ser considerat com una novetat discogràfica oportuna i important. Comença amb el famós poema de Ventura Gassol Les tombes flamejants, musicat per Lleó Borrell, i conclou amb el cant coral El cant del poble, de Josep Maria de Sagarra i Amadeu Vives. Totes les cançons són originals, excepte aquesta última, que va ser estrenada el 1931, tot just proclamada la Segona República. Enmig, algunes obres escrites expressament per a Núria Feliu a petició seva, com L’avi (Francesc Macià) de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, Companys i Exiliats d’Andreu i Francesc Burrull, Sant Boi 1976 de Jordi Teixidor i A. Parera Fons. Figuren també alguns temes d’il·lustres poetes catalans com Antoni Rovira i Virgili i Joan Colominas que fins ara havien estat negligits pels cantants catalans (propensos a immobilitzar-se en l’òrbita coneguda de Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, etc.) [...] Per altra banda, hi ha a l’àlbum cançons verament precioses i alhora molt aptes per a l’estil interpretatiu natural de la cantant, com Després de la tempesta, d’Antoni Rovira i Virgili i Lleó Borrell, Les tombes flamejants, sobre poemes de Ventura Gassol, i L’avi de Josep Maria Andreu, lletres amb música també de Borrell en les quals Núria Feliu es troba a ella mateixa i fa una creació extraordinària, rica en matisos, estremida en sensibilitat, vibrant d’emoció i lluminosa en colorit. Aquestes tres cançons són perfectament catalogables entre tot el millor que hagi pogut gravar Núria Feliu fins ara. Són tres perfectes obres mestres seves i per elles soles justifiquen tot el volum. [...]