Pa amb vi i sucre: els berenars clàssics

Barcelona“Si hagués de tornar a algun moment de la meva infantesa, crec que tornaria als berenars”. Són paraules de la Fiona, una de les lectores de l’ARA que ha volgut compartir els records d’infantesa que associa als seus berenars: “A casa els avis em feien llesques de pa amb vi i sucre: costums de pagès, ara és impensable”, recorda. També li ve al cap el pa amb xocolata, i els Cacaolats: “Quan l’àvia em duia al cine Atenas, a veure les pel·lícules de Charlot, sempre duia a la bossa l’ampolla de vidre i un entrepà. Recordo el soroll metàl·lic quan la destapava: «Clic». Era un moment màgic, fins i tot més que la projecció”. La seva és una de les moltes històries que avui recollim en aquest particular homenatge als berenars, petites càpsules d’infantesa que tornen al record en forma de pa amb vi i sucre, oli i sal, codonyat, coca i pa amb tomàquet.

Pa amb vi i sucre

És una combinació que també es trobava a Andalusia i Portugal

Quan era petita, la Rosa, nascuda l’any 1964, berenava pa amb vi i sucre. A la ràdio sonava el Consultorio de Elena Francis, un programa de coaching sentimental que es va emetre a Espanya entre els anys 1947 i 1984. El pa amb vi i sucre és una de les receptes catalanes més antigues, tot i que és una combinació que també es troba a Andalusia o Portugal, on aquestes llesques s’anomenen amb el curiós nom de sopas de cavalo cansado (sopes de cavall cansat), segons es recull a Pa amb tomàquet: les receptes més senzilles i saboroses de la Mediterrània, de Jaume Fàbrega. “El vi servia per estovar el pa, que normalment era d’uns dies abans”, explica una altra lectora de l’ARA, la Bachiana, nascuda el 1966 al Penedès. “El meu avi era pagès, i el vi era de casa, xarel·lo o macabeu. A casa els pares, en canvi, menjàvem pa amb xocolata o un crostó de pa amb plàtan”, relata. La Pilar, que passava els estius a la casa pairal a Olp (Pallars Sobirà), berenava pa amb vi i sucre entre setmana, o pa amb mantega i cacau. Un dia a la setmana, la furgoneta del pastisser de Rialp pujava al poble: “Era el dia que berenàvem coca d’anís amb xocolata”, recorda.

Pa amb xocolata

Les preses de xocolata s’entaforaven dins la molla de pa

El pa amb xocolata és un altre clàssic dels berenars infantils. “Quan érem petits i no havíem d’anar a l’escola, passàvem la tarda a casa dels avis”, explica el Bernat. Ell i els seus dos germans seguien l’avi arreu on anava, amunt i avall per la casa de pagès on sempre han viscut: “A mitja tarda la meva àvia ens cridava des de la finestra de la cuina, i aleshores ja podíem seure a taula, on teníem el pa amb xocolata”, recorda. De vegades també menjaven pa amb oli i sal o bé una mica de codony. “L’àvia ens mirava amb avidesa mentre ens ho menjàvem tot, i saltava satisfeta quan demanàvem repetir”, diu el Bernat. El pa amb xocolata també era un dels àpats amb què es llepava els dits el Lluís. Nascut poc abans de la Guerra Civil, molts dies berenava pa amb oli i sal o sucre, pa amb tomàquet o tres unces d’ametlles i avellanes. A l’estiu tastava també el pa amb vi i sucre, i a la tardor el més típic eren les castanyes. “Gairebé sempre m’ho preparava la mare, i de vegades les meves germanes, que eren més grans que jo”, comenta.

Pa amb oli i sal o sucre

El pa amb aigua i sucre també era una opció a les llars més humils

A finals dels 60, el Jordi berenava pa amb oli i sucre i una mica de cacau per sobre. “I a l’estiu bevíem el que anomenàvem pantera rosa : era llet amb rosella. Tot boníssim”, explica. L’Isidre, nascut el 1964, berenava pa amb oli i sal, i de tant en tant també pa amb mantega i xocolata negra rallada per sobre. El Xe, nascut el 1965 a València, berenava sovint pa amb oli, i hi afegia pebre vermell i sucre o sal. “Me’l preparava ma mare o la meua tia, i quan vaig ser fadrí me’l preparava jo”, diu. Era l’hora de baixar al jardí de davant de casa seva i jugar a la pilota: “Mirava de reüll amb ràbia els tigretons, panteres rosa i bucaneros que la xicalla més coenta [cursi] es podia permetre. Encara que per compensar el berenar tan llauro [de pagès] que em feia, de vegades em comprava una mesureta de tramussos o xufles”, continua aquest valencià, que conclou: “Quan tocava el cel amb les mans, però, era al juliol, a la fira, quan em compraven una poma embolcallada de caramel roig”.

Els dies bons, el pa amb oli i sal també era el berenar del Mibea: “Sóc nascut el 1946, de casa molt humil i pobra en un poblet de pagès de la plana de Lleida. Si el pare no ens necessitava anàvem a l’escola, on rebíem la llet i el formatge del Pla Marshall”, diu. Quan sortia, la mare els preparava un berenar que variava segons l’època de l’any. “Menjàvem pa amb oli i sal fins que l’oli s’acabava. De pa amb aigua i sucre n’hi havia gairebé tot l’any. A l’estiu i a la tardor el berenar era més variat: al camp hi trobàvem móres, préssecs, prunes, pomes, peres, figues, raïm... Allò sí que era maco”, rememora.

Les delícies del forn

El pa cremat o la coca de llanda eren alguns dels pastissos estrella

El pare del Joca tenia un forn. Per això, quan arribava de l’escola el seu berenar consistia en un pa cremat ( panquemao ) encara calent, amb una rajola de xocolata. El pa cremat és un pa de pessic rodó i força pujat, amb una pasta molt flonja i entre agra i dolça, i sovint també se’l coneix com a pa dormint. “Altres vegades em donaven coca de llanda o un paquet de rosquilles, que estaven boníssimes. I per sobre de tot: estaven fetes pels meus pares”, subratlla el Joca. La història d’un altre lector de l’ARA, que utilitza el nom de Pgasto, és similar. Quan era petit sempre havia volgut berenar una pantera rosa, un pastisset que duia el nom de la popular sèrie de dibuixos dels anys 70. “La meva mare no me’n va comprar mai”, recorda. “A saber de què deu estar fet, això”, deia la seva mare, i posava punt final a la discussió. “En la seva defensa diré que el meu pare era forner dels d’abans: amb aquest historial ho tenia perdut”, rememora el lector. Per això, el pa amb mantega i sucre, el pa amb xocolata, el pa amb codony o amb oli i sucre formaven el menú dels seus berenars.

El Gretapiga no venia de família de forners, i tot i així era la seva opció predilecta. “Al forn del costat de casa feien ensaïmades de mida individual. Les treien cap a les 6 de la tarda, les plegaves pel mig i eren una cosa sublim”, assegura. Aquest lector també es llepava els dits traient la molla a un crostó de pa d’uns 25 centímetres, que omplia amb llet condensada i que tornava a tapar amb la molla. “Brutal”, sentencia.

Pa amb embotits

El pa amb codonyat i formatge, un altre dels berenars clàssics

“Els primers berenars que recordo eren rues de pa amb codonyat i formatge. No m’agradaven gens! No sé quantes vegades vaig llençar el codonyat -casolà, esclar- a la paperera del pati”, explica el Josep. La Prats, de Mallorca, tenia un ampli ventall on triar, com ara el pa amb oli i formatge o embotits i, quan era temporada, alls tendres. “Un que m’agradava especialment, però només en menjava en dies concrets, era pa amb l’oli de quan acabaven de fregir peix”, assenyala. El Xavi també recorda les torrades amb all que li preparava el padrí, així com les enrabiades de la mare quan se n’assabentava. “L’endemà em feia anar a l’escola amb un gra de cafè a la boca per treure l’olor, i això ja no m’agradava tant”, conclou.