DES DELS INICIS de la història escriptura i realitat han tingut una relació equívoca, s’han influït mútuament, s’han condicionat, de manera que sovint no se sap ben bé què és abans: el fet o el relat del fet, que al seu torn ha produït un altre fet. Què importa que la Guerra de Troia fos real o no quan tots la coneixem a través de la Ilíada d’Homer? L’obra del rapsode grec va influir en generacions de guerrers que volien emular les gestes d’Aquil·les i Hèctor. I això sí que va ser real, perquè va influir en decisions de persones reals. El concepte sagrades escriptures té a veure amb aquest poder tel·lúric de la paraula: allò que està escrit és, d’una manera o altra, una forma de realitat, que interactua amb la realitat en un pla d’igualtat o fins i tot de superioritat. I qui pot escriure i llegir, siga sacerdot o bruixot, té el monopoli del poder.
Precisament per això la premsa ha aconseguit ser tan influent. Cada partit, cada facció, cada grup social, ha volgut comptar sempre amb un altaveu propi des del qual influir en la percepció de la realitat dels seus lectors, convèncer-los i portar-los al seu terreny. El periodisme entès com a funció social és, en certa manera, una revolta contra la parcialitat interessada de l’escriptura: cal que, en una societat democràtica, algú siga el garant de la veritat o, almenys, d’una aproximació com més objectiva millor.
El problema es planteja quan els mitjans aprofiten el crèdit aconseguit fins avui pel periodisme i, adoptant els formats que els fan reconeixibles de cara al lector o espectador, vehiculen un relat adulterat de la realitat; o quan, amagant o destacant en excés alguns fets, intenten imposar una visió concreta i, si es pot, influir en el flux de la realitat perquè s’adeqüe a uns pressupòsits previs. La manipulació no sempre és fàcil de detectar, però representa un atemptat greu a l’essència del periodisme i és una pràctica profundament antidemocràtica. Un retorn a l’obscuritat, en definitiva.