Dijous a la nit la María José Campanario, també coneguda com la Campa i com la dona del Jesulín, visitava el plató d’El hormiguero d’Antena 3. Pablo Motos presumia de ser el primer programa que aconseguia convèncer la noia de fer una entrevista en directe a la tele i, a més a més, gratis. Lògicament, la dona del torero (bastant més espavilada que el seu marit, per cert) va aprofitar l’espai de les formigues per netejar la seva imatge i demostrar que és bona persona. Molt sobreactuada, va exhibir la seva simpatia i es va desviure per participar en tots els jocs. Fins i tot vam descobrir, atenció, que la Campa és catalana i de Barcelona. Alerta a tots els periodistes perquè ja tenen una nova persona a qui preguntar pel procés i la consulta. Segur que hi dóna la seva opinió perquè estava tan disposada a demostrar que era una persona normal i assequible que fins i tot va explicar que fa uns quants dies es va tirar un pet al lavabo d’un restaurant. I aleshores va afegir: “ Se me cayó un pedete de princesa. Porque yo soy catalana y yo esto no lo tiro ”. Sapigueu, doncs, que en el nostre patrimoni comptem amb l’esposa d’un torero (que d’això encara no en teníem en un petit país). Durant la conversa, parlant de la fama, el marit i que n’és de dura la seva vida per culpa de la premsa del cor, la Campanario va dir: “ A mi me parece muy fuerte que en la calle me reconozcan los niños de 9 y 10 años. Ellos no tendrían que saber quién soy ”. I té raó. Motos assentia amb el cap. Per quins set sous els nens han de veure teleporqueria i familiaritzar-se amb personatges sense ofici ni benefici que transcendeixen només pels seus matrimonis? Però la hipocresia televisiva és traïdora. Si els nens no l’havien de reconèixer, ¿què hi feia la Campanario en un programa familiar amb una audiència eminentment infantil? Al final la tele busca personatges sense valorar-ne l’interès, només per la repercussió pública que tenen. I El hormiguero no n’és una excepció. Tot i el tracte amable i les preguntes agradables i pilotes no va deixar de fomentar aquest espectacle rosa i va contribuir a fer formar part la dona del Jesulín dels referents televisius d’un públic infantil. Aquest mateix públic que la reconeixerà en altres programes del cor. I així es va perpetuant l’estela d’aquests personatges. I s’asseguren que les criatures i els adolescents d’avui seran els consumidors de teleporqueria de demà. I el pet d’ara, la merdeta de després.