La pista de tenis, passarel·la de moda
Amb motiu de l’Open dels Estats Units, que es juga fins al 13 de setembre, repassem l’estètica (i antiestètica) del tenis al llarg dels temps
BarcelonaAla línia de fons que han pintat sobre la terra batuda hi ha un noi fent un servei. Porta samarreta sense mànigues, canelleres elàstiques i mocador Nike lligat al front. Qui és? Rafa Nadal (07), no hi ha dubte. Una altra oportunitat: ulleres metàl·liques de policia dels Estats Units subjectades per una cinta elàstica que no arriba a contenir el serrell ros en cascada. Qui és? Martina Navratilova, no pot ser una altra.
El tenis és un dels pocs esports de masses que permeten autodefinir-se, expressar-se amb la imatge. Els d’equip, com el futbol, no brinden aquest individualisme, per això els futbolistes fora del camp fan tants esforços per tenir un estil cridaner i particularment únic. Mentre juguen, els tenistes es van forjant una marca, tant per l’estil de joc com per l’estètica, i això és així des que el tenis és tenis. A l’Anglaterra victoriana les dones jugaven amb la mateixa roba que feien servir durant el dia: camises de màniga llarga molt bufades per poder moure els braços però no el cos, sempre encotillat sota vestits llargs. La primera a fer un revés als cànons va ser la francesa Suzanne Lenglen (01), tota una revolució perquè fumava i bevia conyac entre sets i es vestia de manera poc adequada per a l’època. Ella volia ser una esportista de debò, no una mare de família bona que s’esbargeix, així que va arraconar l’estètica victoriana a favor de la flapper : faldilles prisades i camises sense mànigues. I un detall que les dones més estiloses d’Europa i els Estats Units li van copiar: el mocador que sempre duia embolicat al cap per evitar que els cabells li tapessin els ulls. Lenglen, que va guanyar el campionat nacional francès i Wimbledon sis cops dominava la pista als anys 20 i el seu homòleg masculí era René Lacoste (01), a qui deien Cocodril per la seva tenacitat, gràcies a la qual va guanyar set tornejos de Grand Slam i va fundar la companyia tèxtil Lacoste sota el símbol del seu malnom. Encara ara, la marca conté nombroses referències al tenis. Lacoste i la resta de tenistes de l’època vestien de cotó blanc de cap a peus perquè era una bona manera de dissimular la suor, o això pensaven. Ell tenia dos looks característics i igual d’elegants, un per a les pistes, format per pantaló ample de pinces per moure’s còmodament, cinturó i polo de punt amb tres botons i coll de camisa -que de vegades canviava per la camisa blanca que feia servir fora de les pistes- i per sobre un jersei gruixut de coll de pic i jaqueta americana. Gairebé mai prescindia de la seva gorra plana, símbol de la classe treballadora.
Singuralitat dins la norma
Si aconsegueixes que un detall et determini, que sigui el teu símbol, ja ho tens tot fet quant a imatge de marca. El bigoti de Dalí, la piga a la galta esquerra de Marilyn Monroe, les ulleres de Martina Navratilova. És la seva carta de presentació, tot i que aquesta imatge (02) és de Martina Navratilova abans de Martina Navratilova, irreconeixiblement femenina i elegant, una raresa trobada a les millors hemeroteques perquè la Navratilova que tots coneixem és la de les ullerotes de pam i el pentinat mullet tipus David Bowie a Labyrinth. O tipus André Agassi (06), que encara presumia de melena mullet quan ja havia tirat les pintes -era un postís- i hi afegia un estilisme eclèctic que ara faria les delícies dels hipsters : malles de ciclista a sota de shorts texans, samarreta de ionqui dels 80 i visera a conjunt. Premi al més outsider amb el permís d’Anne White (05), que tenia clar que trobar un símbol la faria singular i eterna, però el seu ho va ser tant que va eclipsar-la: el 1985 a Wimbledon va sortir a la pista amb aquest bodi blanc de licra, massa Jane Fonda meets Tony Manero perquè ens la prenguem seriosament. “No pensava que causaria polèmica”, va dir ella innocentment. Venus Williams (08) i la seva germana Serena sempre diuen que si vesteixes bé jugaràs bé. White va perdre aquell partit. Ja està tot dit.
Monetitzar l’estil
Lacoste no ha sigut l’únic tenista a fer rendir la seva bona imatge: el suec Björn Borg (04), l’home de gel que mai perdia les maneres a la pista i que a finals dels 70 i principis dels 80 va guanyar 11 títols de Grand Slam -el primer que va guanyar 5 cops consecutius a Wimbledon- fa 25 anys que té una marca de roba per a home, dona i nen amb el seu nom. “Els nostres productes duren tant com el record de la llegenda del tenis Björn Borg, són tan impressionants com el seu joc i tan atractius com les seves fites”, diu la marca a la seva web.
El seu estilisme era molt dels 70, la llargada dels pantalons inversament proporcional a la dels cabells. No gaire diferent de la del gran rival, John McEnroe (03), però Borg va saber-la explotar amb una actitud calmada. McEnroe, molt més fogós dins i fora la pista, agradava perquè era irreverent i tenia uns cabells indomables, i a principis dels 80 el que es portava era el punk. Però amb el pas del temps el que triomfa és la calma del viking, i tots en volen tenir un bocí. Encara que siguin uns calçotets per 23 euros amb el seu nom a la cintura.
Qui no té marca de roba pròpia però no pot trigar gaire és Roger Federer (09), amic íntim de la pope mundial de la moda, Anna Wintour. FedEx és un paio sobri, de colors tranquils, patrons senzills i amant de l’alta moda continguda, sense rareses. A la pista poques vegada s’ha atrevit a vestir-se amb colors fluor o color block, i en aquests casos els crítics de moda han assegurat que eren les seves bessones de sis anys que li havien triat la roba. Federer s’ha erigit com un home d’estil incriticable, de front row.