La confessió feta pública ahir per l’expresident Jordi Pujol és gravíssima. En primer lloc pels fets que relata, un frau fiscal de la seva família, amb coneixement seu, sostingut en el temps durant més de tres dècades, inclosos els seus vint-i-tres anys com a president de la Generalitat. En segon lloc, per la gran decepció que suposa per a una part important del país que el tenia com un referent, fins i tot per a molts que mai li havien atorgat el seu vot. La figura de Jordi Pujol havia transcendit legítimament la frontera partidista per esdevenir una mena de pilar nacional pel seu llarg historial de servei al país. De cop, aquest referent s’esquerda. Són molts els que, davant el reguitzell d’escàndols que havien embrutat el cognom Pujol, salvaven el patriarca, el polític que va posar les bases de la Generalitat restaurada, el polític que va liderar la recuperació de l’autogovern i la consolidació de la Catalunya autonòmica i democràtica. Doncs resulta que aquest polític, en el terreny personal, va ser responsable de mantenir una situació fiscal familiar irregular a l’estranger sense agafar-se, per exemple, a cap de les tres amnisties fiscals dels últims anys: 1984, 1991 i 2012. És realment sorprenent i decebedor. Sens dubte, és un autèntic cop de gràcia al pujolisme, però és també un cop dur a la vella política de la Transició, amb les seves grandeses però també misèries.
El cas Pujol demostra, un cop més, que no podem seguir enganxats a un passat construït sobre massa silencis i massa hipocresies. Per sort, aquest daltabaix del pujolisme arriba en un moment en què Catalunya mira més al futur que al passat. Malgrat la crisi, el país se sent fort i se sent amb més ganes que mai de girar full, de fer net, de construir una nova realitat política i social. L’oportunitat històrica que tenim col·lectivament al davant vol dir tot això: vol dir avançar cap a una autèntica regeneració que només pot ser impulsada per la societat i encapçalada per lideratges impol·luts. El pujolisme no podia tenir un final pitjor, però afortunadament forma part del passat. Ara toca mirar endavant. Ara toca avançar cap a un futur més exemplar, més digne.