El plor d’En Pep Ventura

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDiuen que En Pep Ventura visqué en una època de plena decadència: la sardana havia esdevingut una dansa d’estrets límits geogràfics i es perdia, a més a més, sota la inspiració insubstancial dels motius d’òpera italiana. Aleshores, tot d’una ve un home humil que anima la nostra dansa amb l’alenada del paisatge i de la cançó popular. Aleshores ve En Pep Ventura i interpreta El cant dels ocells, per exemple, i escampa el tresor preciós de les seves melodies. Hom assenyala sovint la feble estructura de moltes sardanes d’En Pep, i algú parla àdhuc d’una tècnica fallada. Però, ¿no és precisament aquesta diàfana ingenuïtat del músic, aquesta poca complicació dels seus temes, el que fa més evident el miracle? En la tenora d’En Pep, Déu posà la remor de la nostra mar i les herbes de les nostres muntanyes. Les melodies d’En Pep rajaven inconscientment definitives. En elles bategaven les colors i les línies d’un paisatge: hi havia tot l’Empordà emboirat de melangia o de resplendent claror. [...] Dolç paisatge empordanès! Dolces tonades: eternes com la cançó del cargol marí! Un home va agafar-vos amb el seu gest creador i us ha lliurat a tots els catalans. La sardana ha trobat, amb l’obra d’En Pep Ventura, sentit nacional. Amb un esforç amorós un home va incorporar un paisatge, va traduir-lo musicalment. I amb aquest paisatge va fer vibrar amb extremituds humanes i actuals la vella tradició. Escolteu El cant dels ocells, o el Totes volen hereu, o el Toc d’oració i endevinareu la tradició i el paisatge encarnats per un home genial, dramatitzats pel seu temperament. [...] Recordem el plor d’En Pep Ventura, quan tocava la tenora damunt l’empostissat d’una plaça de poble. Tothom sap aquesta llegenda del músic que plorava en interpretar les seves sardanes. Plorava de pura emoció? ¿Era la força del paisatge que el feia esclatar en llàgrimes? ¿Era la dolça fusió de la dansa i del cant amb la llum? Valdrà més que veiem en aquest plor la joia de l’home que crea. [...] En el plor d’En Pep Ventura, recreador de paisatges, hi havia alhora la fecunda dolor de la mare i la inefable joia paternal.