QUÈ SERIA DE NOSALTRES sense els punts d’inflexió? Aquell moment de lucidesa, sovint després d’un fet, en què les coses canvien. A vegades no en som del tot conscients, però amb el temps acabem concloent que aquell va ser el moment que tot va començar a millorar, o a empitjorar. Ahir un home que mana bastant me’n confessava un de personal: el dia que estava a punt de tirar la tovallola i va entendre que havia canviat una percepció, que se sentia reforçat, que valia la pena continuar. Cadascú se sap les seves coses, jo em conec els meus, però quan algú altre t’explica el seu punt d’inflexió t’adones de la importància del fet, però sobretot del pes que té que aquell fet t’afecti, et modifiqui la moral. Amb això no vull dir que els punts d’inflexió te’ls puguis inventar, però sí que sovint els pots construir. I els has de construir. I escenificar. Has d’agafar-te a unes raons objectives, a unes voluntats argumentables, a unes possibilitats reals, i decidir que a partir d’ara allò canviarà. L’actitud inflexiva, la convicció, la capacitat de lideratge, l’encert i, evidentment, la sort acabaran sent definitius, però sense aquella determinació allò no s’hauria produït, ni tan sols hauria tingut opcions. Quan faig articles com aquest hi ha lectors que els tradueixen a una situació política concreta, n’hi ha d’altres que em pregunten si em passa alguna cosa, i no falten els que pensen que parlo en clau i en genèric d’un tema per no assenyalar ningú. Sol ser més senzill. Potser la reflexió neix d’un cas concret, però el més important és que interpel·li a qui ho llegeix. Ja entenc que pot ser divertit imaginar per què ho escrivim, però la gràcia -ho vull creure- és provocar els vostres punts d’inflexió, que seran els bons.