El dia que vaig decidir aprendre a parlar esquimal

Barcelona“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, deia Ludwig Wittgenstein. El Francesc, el Ferran, l’Estel, la Sònia, el Carles, l’Oriol i la Prameela són set catalans que han decidit eixamplar el seu món estudiant una llengua que els quedava més aviat lluny. A alguns els hi va empènyer un somni d’infantesa, a d’altres la voluntat de tornar als seus orígens, però tots comparteixen una mateixa cosa: una fascinació incondicional per una cultura i la seva llengua.

FRANCESC BAILÓN: «Els inuits no tenen cap paraula que signifiqui ‘guerra’»

Quan era petit, al Francesc el perdia tot el que tingués a veure amb l’Àrtic: els trineus tirats per gossos, els óssos polars, les foques i els iglús se li presentaven a la imaginació com un món llunyà però fascinant. Quan va acabar la carrera d’antropologia va caure a les seves mans un llibre en què va descobrir que el poble dels inuits -que ell de petit coneixia com a esquimals - resolien les seves discussions improvisant poemes i cançons. “Vaig pensar que un poble que recorria a la llengua per solucionar els seus conflictes havia de ser molt ric”, explica a aquest diari.

Aviat va descobrir que esquimal volia dir consumidor de carn crua i constructor de raquetes de neu, i que el poble preferia que s’hi referissin com a inuit, que significa humà. El 1997 va començar a aprendre kalaallisut, la llengua que parlen els inuits a Groenlàndia, i que prové d’una família lingüística coneguda com a esquimoaleuta. A partir d’aquí, la família es divideix en múltiples branques lingüístiques i dialectals. “Els inuits donen molta importància a la llengua. Als vuit anys, la majoria de nens ja saben cinc idiomes: el kalaallisut, el seu dialecte local, l’anglès, el danès i, en alguns casos, l’alemany”, diu el Francesc. De fet, per als inuits, segons recullen en una famosa cita popular, “la llengua és l’únic instrument que s’esmola amb l’ús”. Fins i tot tenen un llenguatge per dirigir-se exclusivament als gossos, format per sons guturals molt concrets.

Per als inuits, a més, el seu idioma està estretament lligat a la seva cultura. “Tot el que no forma part de la seva tradició són paraules prestades, en el cas del kalaallisut, del danès”, il·lustra l’antropòleg. Els inuits, per exemple, només compten fins a 11, i com a màxim fins a 12. Per referir-se a quantitats més grans, recorren a la llengua danesa. “Tampoc tenen cap paraula que signifiqui guerra, perquè no l’han practicada mai”, relata el Francesc, que explica que sí que tenen paraules similars, com ara conflicte i batalla. A ell, un dels mots que més li agraden del kalaallisut és takuss, que significa fins aviat. “Els inuits mai et diuen adéu, sempre tenen l’esperança de tornar-te a veure”, conclou.

PRAMEELA AGUILAR: «Vull retornar als meus orígens»

La Prameela té 18 anys i va néixer a l’Índia, però fins fa dos mesos no sabia ni una sola paraula d’hindi. Els seus pares la van adoptar quan era un nadó, i ara ha decidit retornar als seus orígens. “He viatjat dues vegades a l’Índia, i en un futur m’agradaria tenir l’opció de treballar-hi: vull dedicar-me a la joieria”, relata. Aquest estiu tornarà al seu país d’origen per fer un voluntariat, i cada setmana rep classes d’hindi, juntament amb la seva mare i Oriol Cela, un noi de 32 anys que fa tres setmanes que aprèn hindi: “El primer dia vaig pensar que era impossible, el segon dia vaig començar a veure la llum i el tercer vaig sortir més animat: ja sabia les vocals”. Per a la seva professora, Laxmi Chandumal, l’hindi reflecteix el caràcter pacífic de la societat hindú: “Per aprendre aquest idioma cal molta paciència”. El Google Traductor, segons conclou, no serveix.

FERRAN MESTANZA: «Si no entens els seus conceptes filosòfics no pots entendre l’idioma»

Una de les coses que més va atreure el Ferran del tibetà clàssic, que estudia des de fa 18 anys, és que els tibetans el van crear de manera artificial, entre els segles VIII i X, per poder traduir i transmetre els ensenyaments del Buda. “Va ser creada amb un objectiu molt específic, i si no entens els seus conceptes filosòfics no pots entendre l’idioma -explica el Ferran-. Seria com intentar llegir un text de Schopenhauer sense entendre la filosofia de l’autor; amb l’afegit que la major part del vocabulari del tibetà clàssic té a veure amb conceptes filosòfics o religiosos”, il·lustra. Així, tenen un bon grapat de paraules que no existeixen en altres llengües, ja que “fan referència a estats mentals”. Curiosament, la paraula meditació, que la majoria associem amb la cultura tibetana, ells no la tenen: “Ells en diuen familiarització perquè per a ells meditar és acostumar-se a reconèixer la pròpia ment i les emocions”. Una de les paraules del tibetà clàssic preferides del Ferran és thug je, que literalment significa el més important relatiu al cor, i que es fa servir per referir-se al concepte de la compassió. També és curiosa la manera com bategen la vergonya: ngo tsha, que significa, literalment, escalfor a la cara.

ESTEL PERES: «Aprendre àrab m’ha acostat a un poble que pateix molt racisme»

L’Estel va estudiar traducció i interpretació i, com que ja parlava anglès i francès, va triar l’àrab. Diu que la va sorprendre la gran influència de la religió en la llengua. “Hi ha moltes paraules per definir coses quotidianes que també tenen connotació religiosa”, explica. Una de les seves paraules preferides és ibitsam, que vol dir somriure : “M’agrada perquè, a més de tenir un significat bonic, també és un nom propi de noia”. L’àrab, explica, crea paraules a partir d’una arrel de tres lletres. Per això li sembla curiós que de tara ( volar ) en surtin tair ( ocell ) i taira ( avió ). També li agrada que els àrabs tinguin una sola paraula, rania -que també és un nom femení-, creada especialment per expressar “la sensació de mirar l’horitzó des del desert i meditar”.

A l’Estel aprendre àrab li ha obert les portes a una cultura “molt desconeguda” per a la majoria de persones. “Els àrabs pateixen molt el racisme. Aprendre el seu idioma, que al principi em semblava una cosa molt llunyana, m’ha fet acostar-me a la seva cultura”, conclou.

CARLES PRADO: «Vaig començar a estudiar xinès perquè em semblava un repte intel·lectual»

El Carles no va iniciar-se en el xinès perquè des de bon principi li interessés la seva cultura. “Ho vaig fer més aviat pel repte intel·lectual d’estudiar una llengua allunyada, en principi molt difícil”, relata. El xinès mandarí escrit, el que ell estudia, té entre 2.500 i 3.000 caràcters diferents: “N’hi ha molts més, però amb aquests és considera que tens un nivell acceptable de l’idioma”. El més complicat del xinès és que la llengua oral i l’escrita no s’assemblen gens. Alhora, aquest és el seu gran valor: al país hi ha moltíssims dialectes, la majoria dels parlants dels quals no s’entenen entre ells. Només la llengua escrita és la mateixa per a tothom: “Hi ha hagut molts intents de simplificar-la, però mai han arribat a bon port. Es considera que el sistema d’escriptura és el que ha mantingut unit el poble xinès”.

SÒNIA GÓMEZ: «M’agrada perquè la seva gent se’n sent orgullosa»

Sònia Gómez és castellanoparlant, però parla un català perfecte i s’alegra de “l’esforç que fa la gent per posar l’idioma al lloc que es mereix”. Precisament per això va decidir estudiar hebreu: “És una llengua molt antiga, que va ressorgir de les seves cendres i de la qual la gent se sent molt orgullosa”. Li agrada com sonen beaqasha ( sisplau ) i shalom ( hola ). Fa uns anys va viatjar a Israel i va escriure una novel·la sobre les seves vivències, en castellà. Ara vol traduir-la a l’hebreu, només per a ella. Li agradaria tenir-la a la biblioteca i pensar: “He pogut escriure la mateixa aventura que vaig tenir en l’idioma amb què la vaig viure”.