Per què no han funcionat els governs de coalició?

M. Guinjoan / T. Rodon / M. SanjoanHistòricament s’ha considerat escassa la cultura de pacte a l’Estat. Malgrat l’existència d’un sistema proporcional, la distribució d’escons al Congrés en circumscripcions petites ha fet del sistema espanyol un clar exemple de bipartidisme. Tot i que tradicionalment hi ha hagut un nombre considerable de formacions estatals i autonòmiques, el cert és que el percentatge de vots i d’escons ha permès a les dues principals formacions de l’Estat governar sense haver de recórrer a coalicions.

Si ens fixem en el mapa polític autonòmic la fotografia és diferent: el sistema distribueix més escons en cada circumscripció, cosa que fa el sistema més permissiu i, en conseqüència, facilita l’entrada de més partits als Parlaments autonòmics. Això ha propiciat cambres més fragmentades i, per tant, governs de coalició.

L’experiència de les coalicions no ha sigut bona, en general. Més enllà dels convulsos tripartits catalans (2003-2006 i 2006-2010) també ho és el Pacte de Progrés balear (2007-2011), que va acabar amb un càstig sever a les urnes i l’ascens del PP. Més recentment, el pacte d’IU amb el PSOE andalús va demostrar ser poc fructífer per als primers. Mirant al nord, els nefastos resultats dels liberals al Regne Unit aquesta setmana o a Alemanya fa uns mesos posen de manifest la dificultat que tenen els partits petits quan formen part d’una coalició.

L’argument que diu que els petits paguen els plats trencats no és nou. Com mostra el politòleg Joan Font, “el peix gran tendeix a menjar-se el petit”. Tot i que l’evidència no es compleix sempre, hi ha un cert consens al voltant de la idea que els partits més ideològics es veuen sovint afectats negativament per les concessions que implica el pacte. Els partits de centre i amb perfil ideològic menys clar no es veuen tan afectats.

Als pobles petits és diferent

La dinàmica de coalicions a les municipals és diferent, especialment als pobles. El baix nombre de regidors, juntament amb el fet que normalment s’hi presenten poques llistes, fa més difícil tenir un ple fragmentat. Ara bé, fins i tot en el cas que calgui fer coalicions, sovint les relacions personals pesen més que la ideologia a l’hora de decidir-les. Si hi afegim que hi ha menys pressió mediàtica -i de les cúpules dels partits- tot plegat facilita l’existència de coalicions contradictòries.

Als municipis grans la situació és diferent. La pressió mediàtica i política augmenta i prima la ideologia. Els polítics són conscients que les coalicions s’analitzen amb lupa i la proximitat d’eleccions més rellevants per a l’electorat en un futur pròxim (com les autonòmiques o les generals) poden suposar un constrenyiment a l’hora de formar governs de coalició. No ens hauria d’estranyar, doncs, que passat el 24-M es generessin governs locals en minoria que, només un cop acabat el cicle electoral, podrien ser de coalició.

Els sistemes que es configuraran després del 24-M seran, probablement, els més fragmentats de la història. Tant per la divisió del vot unionista, a causa de Podem i Ciutadans, com pels moviments al sobiranisme, amb la possible davallada de CiU i l’increment d’ERC i la CUP. Així, malgrat el poc arrelament de la cultura de coalició, la realitat ens dibuixa un escenari amb un nou paradigma.